Foto: Amanda Tipton


Vaig llegir per primer cop El vigilant en el camp de sègol en una traducció de Xavier Benguerel que duia per títol L’ingenu seductor. Me’l va regalar la germana de la meva mare, que només és catorze anys més gran que jo. A la dedicatòria, l’Angeli m’explicava que aquesta és la història d’un noi nord-americà de disset anys “que vol ser inconformista, tal com s’ha de ser als disset anys”. Des dels meus tretze anys i mig de llavors, vaig prendre’n nota: als disset anys s’ha de voler ser inconformista. Crec que encara els dec una adolescència rebel als meus pares, em devia fallar la pràctica, però de debò que la lliçó la duia apresa i subratllada.

“Algunes coses haurien de ser sempre com són –diu Holden Caulfield–. Hauries de poder-les ficar en una d’aquelles vitrines de vidre i deixar-les estar. Ja sé que és impossible, però és una llàstima de totes maneres”. No hi ha res que es mantingui sempre igual, però mentre som joves l’eternitat sembla una opció i les certeses són rotundes, sense fissures. Fer-se gran és entendre que les generalitzacions són falses –inclosa aquesta que acabo de fer–, que la majoria de certeses són provisionals i que ves a saber si demà serem aquí o ja no.

El futur és una possibilitat i els nostres actes futurs, una incògnita. Això també ho té clar l’heroi de Salinger: “Molta gent, sobretot un tio psicoanalista que tenen per aquí, em va preguntant si seré aplicat quan torni a l’institut el setembre que ve. És una pregunta tan estúpida, em sembla a mi. Vull dir, com pots saber què faràs fins que ho fas? La resposta és que no pots. Em sembla que seré aplicat, però com puc saber-ho? Us ben juro que és una pregunta estúpida”.

De vegades penso que m’agradaria tornar a ser jove per tornar a saber-ho tot. Però de seguida em reconcilio amb l’edat que tinc i m’arrapo a les poques certeses que em queden. Com ara que ens toca anar pel món amb la humilitat en una butxaca i la gosadia a l’altra. Que la vida té el sentit que jo li vulgui donar, però l’amor és la drecera. Que la intempèrie moral tard o d’hora ens cau al damunt, i és una sort –dintre de la desgràcia– que ens enxampi preparats.

Que com més se m’estreny l’eternitat i per contradictori que soni, més em calen els t’estimos de per vida. Que el risc zero no existeix i hi ha riscos que val la pena assumir, perquè d’això va el joc. Que no hauríem d’allunyar-nos gaire de les persones que ens fan millors. Que prefereixo compartir la incertesa amb tu abans que aferrar-me a una veritat de mentida.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: MercheMallorca a abril 09, 2017 | 22:50
    MercheMallorca abril 09, 2017 | 22:50
    Als 14 anys em vaig enamorar perdudament d'en Holden Caulfield...han passat quasi 30 anys i ja queda poc per dedicar-li el meu llibre a n'Eva...la meva filla major
  2. Icona del comentari de: Matías a abril 10, 2017 | 18:43
    Matías abril 10, 2017 | 18:43
    Preciós.
  3. Icona del comentari de: Anònim a abril 10, 2017 | 19:40
    Anònim abril 10, 2017 | 19:40
    Fantàstic!! M'encanta tot allò que escrius
  4. Icona del comentari de: Anònim a abril 17, 2017 | 22:22
    Anònim abril 17, 2017 | 22:22
    Paraules molt boniques.
  5. Icona del comentari de: Eva p a abril 17, 2017 | 22:35
    Eva p abril 17, 2017 | 22:35
    Meravellos text per ha donar importancia a les petites coses que ens construeixen com a persones. Moltes gracies!!
  6. Icona del comentari de: Anònim a abril 28, 2017 | 22:33
    Anònim abril 28, 2017 | 22:33
    En plena sintonia amb les teves reflexions. Gràcies per compartir-les i fer-ho tan bé.
  7. Icona del comentari de: Anònim a juliol 14, 2017 | 13:31
    Anònim juliol 14, 2017 | 13:31
    Tens el do de la paraula, m'has fet plorar. Llegir el que escrius és un regal. Gràcies a tu i al diari 14 cultura viva!
  8. Icona del comentari de: monllach a juliol 14, 2017 | 13:51
    monllach juliol 14, 2017 | 13:51
    Gracies Eva. Penso, quan el camí s'escurça, la mirada s'eixample. En general.

Nou comentari

El piano

Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how
Comparteix

Carros de foc

Vangelis va ser el compositor de la banda sonora d'aquesta pel·lícula
Comparteix

La moto

Passeu del meu funeral/ si un bon dia me la foto

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix