Foto: м Ħ ж
Que per què no escrius l’alegria, em demanaven ahir. Per què no la dius, per què no hi poses nom, és que no es mereix un poema també? Hi penso avui, que l’alegria inunda totes les estances del pis. Que riem amb la germana fins a les llàgrimes. Que ens esperen la cabana del bosc, el silenci, els cavalls, els arbres. Que li escolto la cançó punyent mentre escric –qué poemas nuevos fuiste a buscar– i només em penetra la bellesa de la seva veu immensa i m’inunda amb un tacte nou, d’aigua salvatge i dolça.
Que per què no escric l’alegria, per què no la dic, per què no hi poso nom. I mentre ric i somric i desitjo i recordo només se m’acut que l’alegria no em desordena, no em capgira les entranyes, no em descol·loca el món. És i prou. La visc i prou. Té un ordre perfecte, instal·lat sense arestes en cadascuna de les cèl·lules. No la dic, no l’escric, no hi poso nom. És en mi, la sóc, la bec, la tinc. I no em cal res més.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
