Manolito Rastamán – Facebook Plataforma Pedro Álvarez
Cada dia el buscava amb la mirada, aquell adhesiu a les escales del metro. M’inquietava la tendresa del somriure del Pedro al costat d’una frase que no podia ser certa: “Pedro Álvarez asesinado por un policía”. No podia, no podia ser certa. O sí? Ja feia massa anys que els meus pares no em deien si et perds busca un policia, uns pocs que escoltava Kortatu i Los Suaves i no tants que ja no pentinava, tan suaus, les crins de mi pequeño pony.
Potser sí que era certa. La llegiria de nou, l’endemà, per si hi trobava cap informació més. Però no, no hi havia res més: només aquella alerta subterrània, aquell convidar-me a preguntar, a saber. I aquella por inexplicable. No de la policia, encara, sinó d’estar llegint les parets brutes del metro i creient-me-les més que la tele.
I al dia següent l’adhesiu estava una mica esgarrapat. Algú havia intentat arrencar-lo per la cantonada. Això devia significar que no, que no era cert. Però entrava al vagó i en trobava un altre, impecable, enganxat a la finestra i també en canviar de línia, al costat del senyal de transbordament. Encara em perdia, als transbordaments, encara m’hi perdo. Encara no han agafat l’assassí de Pedro Álvarez, vint-i-set anys després. Encara no han investigat a fons, sembla. No deuen haver tingut temps.
Va ser un 15 de desembre de 1992, a la una de la matinada. La nòvia del Pedro creua el carrer corrent, un cotxe frena en sec, el conductor la increpa, surt, discuteixen per l’altercat de trànsit i l’home la tira a terra. El Pedro hi va, s’hi encara, l’home treu una pistola i dispara uns quants trets, un d’ells al cap. Fuig. Res més. Pedro Álvarez, vint anys, veí de La Verneda, no va arribar amb vida a l’hospital.
Quan més tard van arribar-hi agents a inspeccionar, un testimoni va sentir que deien que això ho ha fet un dels nostres. La nòvia del Pedro va identificar un policia, que aquella nit anava de paisà, a la primera roda de reconeixement. Tenia el cotxe del color, model i matrícula compatible amb el que ella i altres testimonis recordaven. El van detenir. Companys seus policies van fer de perits i van dir que la pistola no era la mateixa. Va quedar en llibertat sis dies després, mai no va haver-hi judici. La família de Pedro Álvarez i la plataforma de suport i contra la impunitat, no han deixat de manifestar-se en tot aquests anys. Aquests dies engeguen una campanya exigint reobrir el cas i que es puguin realitzar noves proves abans que el cas prescrigui l’octubre de 2020.
En les mobilitzacions d’aquests dies, veuré en la cara de Pedro Álvarez, a més de la fam de justícia, aquella primera pèrdua de la innocència. Com una alerta subterrània.
