Algun dia

La nevera xiula però la faig callar, vull creure que és una falsa alarma

Eva Armisén
Eva Armisén

Algun dia recordaràs aquesta matinada de diumenge en què t’hem acompanyat a l’aeroport, has facturat mitja vida envasada al buit i has volat cap al futur amb una puntualitat estranya i amb un rellotge meu al canell.
 
Els teus germans i jo hem arribat a casa abans que sortís el sol. En lloc de matar la son, mengem magdalenes integrals a ritme d’ukelele. La nevera xiula però la faig callar, vull creure que és una falsa alarma.
 
Algun dia explicaràs a algú tot el que et vas endur del país estranger que et va acollir quan tenies vint-i-pocs anys i la realitat ja t’havia començat a fer mal. Algun dia enyoraràs el tren que ara mateix et porta de Lisboa a Coïmbra en un trajecte més llarg que el de l’avió. Algun dia, filla, la nostàlgia et pesarà més que la maleta.
 
El niu es buida, el pas del temps se m’encalla a la gola i els electrodomèstics s’espatllen per despistar: l’obsolescència programada és la nostra.
 

Eva Piquer

Comentaris

    JAT Setembre 5, 2018 5:42 pm
    Un tros de vida en quatre ratlles. Preciós.
    Crisca Setembre 5, 2018 8:33 pm
    Com ha de costar anar muntant poc a poc les ales per a que un dia emprenguin el vol lluny de nosaltres...i això que sé per experiència pròpia que per tornar primer han de marxar! Ànims, suposo que la trobes a faltar des del minut 0...al Nadal vindrà i mostrarà el que va posant a la seva maleta.
    M.mar Setembre 5, 2018 9:51 pm
    La nostra filla també acaba de marxar... cap a Irlanda. El niu també està buit... es troba tant a faltar.. però els hem ensenyat a volar .. i ara volen.. No importa que a mi em falti la meva nena.. el que importa és ella. És el que té l'amor dels pares, és el més desinteressat de tots... no hem d'esperar res a canvi! I així ha de ser!
    Anònimmatrta Setembre 5, 2018 10:08 pm
    Yo ya ga anys que vaig pasa pel mateix No volia que les meves filles fesin com jo. Eran uns altres temps No baig di res pero baix senti la seva ausencia Ara estic molt orgullosa d elles Tot pasa i tot ariba
    Aisle Setembre 5, 2018 10:10 pm
    El meu millor regal d'aniversari va ser quan la meva filla, que llavors vivia a Àustria, es va presentar per sorpresa a la sortida de la feina aquell 19 de març de fa uns anys
    Anònim Setembre 5, 2018 10:31 pm
    Eva, quina amb quina senzillesa expliques aquests moments de la vida tant especials... els fills creixen i marxen i ens queda un sentiment agredolç.
    Mamuxi Setembre 5, 2018 11:24 pm
    Cada vegada que vens a veura'm filla em fas molt feliç,però cada vegada q et deixo al aeroport no em veig amb cor de tornar a casa,el buit que em deixes,el veure coses teves,trobar un cabell teu,em posa trista! Com has volat del meu costat!! Però et veig feliç,i això em fa feliç a mi també! Sigues molt feliç nineta meva! T' estimo.
    Mare enyorada Setembre 6, 2018 7:55 am
    El meu fill viu molt lluny i allà ha fet arrels,estic contenta per ell i la seva parella,té la feina que li agrada i és feliç però això de veure'l un temps determinat i després estar sis,nou o els mesos que sigui sense veure'l em costa molt de pair. M' agradaria que el temps no corres quan ell està aquí, el temps és el pitjor enemic,mai es deten.
    Anònim Setembre 6, 2018 9:21 am
    Algún día entendran, tal vegada quan tinguen els seus propis fills, la valentia que és criar un ser lliure, el voler sense medida que és el deixar que volen on siga, amb la pèrdua quotidiana què això representa. Els lligams que construïm amb ells des del seu naixement van molt més allà de l'espai i el temps. Allà on estiguem, som família i ens volem.
    Anomim Setembre 6, 2018 9:35 am
    Que be que e2018scrius i que be trasmets!! Gracies!!!
    MònicaB Setembre 6, 2018 9:37 am
    El meu fill va marxar dilluns cap Madrid per estudiar interpretació, que és el que vol fer des que té ús de raó. Ha marxat per complir els seus somnis, amb aquella il.lusió que només dóna la joventut. N'estic orgullosa perquè lluita pel que vol. Sé que viurà intensament l'experiència, que serà un aprenentatge vital intens i enriquidor. I estic contenta per ell, i feliç si ell ho és. Però l'enyoro com no he enyorat mai ningú i tinc un nus a la panxa que no es desfà, encara que passen els dies... Gràcies Eva, per descriure tan bé el que sentim quan els fills marxen
    Anònim Setembre 6, 2018 10:23 am
    El nostre fill també ha volat. En el seu cas, és estudiar la carrera a l'estranger. L'hem pogut acompanyar i ajudar a instal.lar-se. Això ens ha ajudat a tots molt. L'hem deixat feliç, il.lusionat i amb grans projectes d'aprenentatge al seu abast. Encara no hem tornat a casa, havíem de fer un altre viatge a continuació. Suposo que quan torni a casa endreçaré la seva habitació, hauré d'enviar-li un paquet amb quatre imprescindibles que ara sí que creiem importants que tingui, assegurar el pla de finançament...fer de mare no s'acaba mai. Cada etapa porta dels nostres fills, ens porta nous reptes i responsabilitats als pares.
    Susa Setembre 6, 2018 11:08 am
    El dolor mes gran que produeix la seva marxa es el de apendre a viure sense ella,per mes temps que passi, el dolor es aqui, no crec que n'aprengue mai
    Anònim Setembre 6, 2018 11:56 am
    Jo no,el meu fill are fara cinc mesos va marxar per no tornar,aixo si et deixa un buit que no et deixa viure i estic segura que ni el tempos ni res podrá esborrar el seu record. No por passar pitjor cosa a una mare
    La petita flor feliç Setembre 6, 2018 12:38 pm
    Escric en nom de moltes filles i fills que a vegades quan tornen del viatge no saben o poden expressar amb paraules com d'agraïts estan per haver pogut emprendre aquesta aventura. I és que fa poc més d'un mes vaig tornar d'un erasmus magnífic que vaig fer a una ciutat italiana petita i preciosa. Recordo que quan estava allà de tant en tant em posava a pensar i me n'adonava que aquella experiència tan meravellosa no la podria estar vivint si no fos gràcies als meus pares i a tot l'esforç que havien posat. Els ho volia dir quan tornés, però ara ja fa més d'un mes que he tornat i encara no els ho he dit perquè sé que començaré a plorar només formular la primera paraula i sobretot perquè no estic acostumada a dir-los coses tan boniques o a donar-los les gràcies per tantes coses que m'han donat. Així que gràcies en nom de totes les filles i fills, perquè potser els passa el mateix i no saben com dir-vos que sense vosaltres no haurien pogut sentir tanta felicitat en la seva pròpia pell, que se senten orgullosos de tenir-vos com a mares o pares i que tan de bo puguin donar als seus fills (si és que en tenen algun dia) el que vosaltres els heu donat.
    Anònim Setembre 6, 2018 2:03 pm
    Despres de llegir tots els comentaris, poc mes puc afegir, els estimem,protegim......... I els deixem volar!!!! Pero sempre soms aqui, dessitjan que siguin feliços i dessitjan poguer ser-hi!!
    Anònim Setembre 6, 2018 3:48 pm
    Moltes gràcies Eva, per descriure tant be el q sentim.
    Anònim Setembre 6, 2018 4:31 pm
    Enguany el meu fill ha partit dues setmanes a l'estranger. Malgrat ser conscients que estàvem posant els fonaments d'una successió d'experiències lluny de casa, amb tota l'angoixa de prendre consciència de la impossibilitat d'estalviar-li patiments, vam prendre la decisió d'allunyar-lo de la família. El nostre fill ha tornat més gran, més madur, i ja està planificant la propera aventura. Un procés no per desitjable, menys dolorós.
    Anònim Setembre 6, 2018 4:38 pm
    La meva filla ha tornat a marxar, aquest cop a Holanda per dos anys. Feia uns mesos q habia tornat d'un any al Canadà i ara ja m'havia tornat a acostumar a tenir- la a casa. No es fàcil deixarlos marxar però els hem educat perquè ho facin, perque siguin lliures, perque segueixin el seu camí lluny o aprop però el seu. Estic molt orgullosa de la meva filla i se q ella es feliç així, ella sap q a casa meva es casa seva i q pot venir quan vulgui pero vull q també sàpiga q sigui on sigui ella sempre viura dins meu, en el meu cor i, per tant, ben aprop meu. Endavant filla! Tu pots! T'estimo.
    Mvcasanovas7 Setembre 6, 2018 8:05 pm
    Tens tota la raó “La petita flor feliç”, també fa poc més d’un mes que sóc a casa(també he tornat d’un Erasmus a Itàlia mateix, concretament de Bolonya), allà m’ho vaig passar molt bé, i vaig fer amigues de tots els continents o gairebé. Però no he trobat la manera per poder agrair a la meva família per tot el que m’han ajudat a arribar fins a aquest lloc on sóc ara ja que sense el seu suport ja no m’hauria ni plentejat de marxar ben sola tot un semestre…
    Sali Setembre 6, 2018 11:51 pm
    Un dels meus fills li agrada viatjar, i lliure com és, ja porta tres viatges de varis mesos en cinc anys. Abans de sortir ja l'estic enyorant, però cada vegada veig que hi poso menys drama, o que al menys suporto millor la seva absència. Hem descobert, gràcies als avenços dels mitjans de comunicació, de que la distància ens apropa més. Xerrar /escoltar sense presses, obertament i sincera. Fer de la frase :"T'estimo molt" una expressió quotidiana i sentida. És recofortant i sorprenent a l'hora. Eva, ja veuràs, deixa't sorprendre.
    Anònim Setembre 7, 2018 7:30 am
    Crec que és sa per tots deixar-los "volar", que facin la seva. Els pares sempre estaran al seu costat!
    Anònim Setembre 7, 2018 8:07 am
    Us llegeixo mentre el meu nen de 8 mesos dorm al meu costat. Se’m salten les llagrimes de pensar-hi. Jo visc a l’estranger i els meus pares fa molts anys que hem tenen lluny, ells van passar pel que jo haure de passar en un futur per sort encara llunyà. Pero jo tambe sento la tristesa quan deixo casa seva cada cop que visito que per sort es sovint. Gracies pares per deixar-me volar, espero fer-ho tant be com vosaltres quan m’arribi el moment.
    Enyska Setembre 7, 2018 8:07 am
    Quina gran sort! Veig, us veig amb perspectiva de futur, amb perspectiva d'Enveja sana... Voldria tan que a la meva filla se li presentés algun dia aquesta oportunitat... Voldria tan que a la Júlia no només se li presentés aquesta oportunitat, si no que decidís marxar, decidís per ella mateixa aprofitar aquesta experiència i acceptés el repte de l'aventura, de l'aprenentatge, del saber què i qui hi ha "allà"... Amb la meva perspectiva del no sé res, agraeixo, t'agraeixo @evapiquer, la oportunitat de fer-m'ho imaginar.
    Mare Setembre 7, 2018 11:44 pm
    Deixar-los volar costa, però veure com fan "planar" el seu vol, amb energia i entusiasme et plena l'ànima. Els teus escrits m'emocionen, Eva. Gràcies per les teves paraules i per a totes les mares que s'han afegit al sentiment. Principalment, a la mare que sap que el fill no tornarà...
    Assum Setembre 9, 2018 12:37 am
    En primer lloc gràcies pels vostres escrits sempre encertats. La nostra filla Joana també ha marxat aquest agost per viure una aventura, a la vegada que aprendre nous coneixements en un país diferent al nostre. He de dir que ja l'enyoràvem abans de marxar, l'estiu ha estar difícil només de pensar en que marxaria per tot un any. Fa 19 dies que és fora i estem contents, contents per ella, per tot el que podrà viure i aprendrà. A més les noves tecnologies ens apropen moltíssim, gairebé parlem amb ella cada dia i els avions van i venen amb una facilitat impossible de pensar uns anys enrere. El temps passa ràpid i tornarà... potser per tornar a marxar, això és la vida. Llàstima que els petons encara no arriben per internat. La trobem a faltar ,és lluny però per sobre de tot l'estimem.
    Pati Lainz Setembre 12, 2018 6:09 pm
    Ostres... Jo temo molt aquest dia. Coratge!, com diu una amiga meva. I una abraçada gran gran gran.

Respon a Mamuxi Cancel·la les respostes