El primer dia que vaig anar a regar les plantes d’en Nando em vaig trobar la porta d’un dels pisos del mateix replà oberta, amb dues senyores grans que m’observaven des de dins. “Hola, bona tarda”, vaig dir per trencar el silenci tan incòmode que s’havia creat. Em van fer passar al pis. “Tu ets la veïna de l’edifici de davant, oi? Ella és la Fina i jo soc la Maria”. Em va començar a parlar del marit com si ell no es trobés a la mateixa habitació que nosaltres. “És alemany i té molt mala llet. Però jo soc catalana”, em va comentar com si això li afegís valor a ella i n’hi tragués al marit. “Jo també”. “Ah, pensava que eres castellana. Tens pinta de castellana”. I quina pinta se suposa que tenen, les castellanes? Però només vaig dir: “Bueno, soc xarnega: el pare és català i la mare andalusa, però jo soc catalana”. “La meitat de Catalunya és xarnega, reina. És part de qui som”.
Un cop a casa, la senyora Fina em va cridar de balcó a balcó i em va preguntar si li podia anar a comprar dos paquets de tabac. Normalment, era en Nando qui li feia els encàrrecs, però, com que era de vacances, jo m’havia de convertir en la seva substituta, es veu. Ella no podia baixar els vuitanta-dos esglaons que hi havia fins al carrer. S’hauria afogat. A partir de llavors, hi vaig anar cada vespre. Era molt autèntica, la senyora Fina. Una balena atrapada en el seu propi pis. Deia que era cega d’un ull, però jo crec que s’hi veia perfectament. I explicava històries del barri d’una manera magistral.
Així va ser com un dia vaig sentir la història d’en Paco, un drogoaddicte del barri que viu al pis de sota de la senyora Fina. Es dedica a robar material i revendre’l, i es passa el dia cridant amb una veu ronca: “¡Mantequilla! ¡Mantequilla!”, com si fos el venedor de bombones de butà. Un cop me’l vaig trobar i li vaig preguntar què significava. “Cocaína, nena, cocaína”. Entra i surt de la presó cada dos per tres, però a la senyora Fina li portava pernil, síndria i orxata. Es veu que la tractava com si fos sa mare. Ella deia que no li havia robat mai res i que fins i tot li feia massatges a les cames quan se li inflaven per la calor. Un lladre honrat, en paraules de la senyora Fina.
En Nando va tornar de vacances i va passar a ser una altra vegada el noi dels encàrrecs. Però, quan s’apropava el vespre, sentia que la senyora Fina em cridava des del balcó i em demanava que li anés a buscar bicarbonat o alguna cosa que, suposadament, s’havia oblidat d’encarregar a en Nando. S’havia acostumat, i jo també, a les nostres trobades.
Un dia que tornava de la feina vaig veure els bombers al carrer, amb una grua molt alta que entrava al pis de la senyora Fina. Jo no podia accedir al seu edifici ni sabia què estava passant. No es veia foc ni fum per enlloc. Potser s’havia quedat tancada en alguna habitació i els bombers l’estaven rescatant. No paraven de desfilar persones d’uniforme. Al cap d’unes hores, van retirar el cadàver de la senyora Fina amb la grua. Un atac de cor. Més tard vaig saber que no podien baixar el cos per les escales, massa estretes per fer-hi passar una balena.
Sovint penso en aquella nit en què em parlava de l’incendi que hi havia hagut en un dels pisos de l’edifici. Va sortir al balcó perquè li toqués la brisa del mar. Se la devia imaginar, perquè allà només se sentia la xafogor d’una nit d’estiu a Barcelona barrejada amb haixix i peix fregit. Vam veure com, al carrer, tres paios es treien les titoles i començaven a pixar intentant encertar amb el raig dins la “o” de la paraula “zorra” que hi havia escrita en una paret. La senyora Fina va agafar el cubell amb l’aigua bruta d’haver netejat el pis —amb lleixiu i tot— i, sense gaires miraments, els el va tirar a sobre tot cridant: “A la Barceloneta no s’hi pixa ni Déu, malparits!”.
3
1
