L’allisat japonès

Jo ja sabia, de debò que ho sabia, que els cabells no són tan importants

Que les dones ens preocupem massa pels cabells, em va dir el V. en to de retret. La rèplica bona se m’acut ara, quan ja han passat tretze anys i tantes coses. Llavors només em sortia plorar, de la ràbia i de la pena i del disgust.
 
M’havia proposat dur la cabellera llarga i feia tres primaveres que no em tallava ni les puntes. Pel meu aniversari em vaig voler regalar un allisat japonès: una tècnica revolucionària que prometia deixar-me els cabells llisos i brillants com mai. Del risc de deixar-te’ls socarrimats no en deien res, els pòsters que en lloaven els miracles.
 
El procediment va durar prop de cinc hores. Cap al final, l’aprenenta que m’havia estat empastifant el cap amb paciència professional i simpatia calculada va començar a fer cara d’alguna cosa falla. El perruquer que donava nom al negoci va intentar arreglar el nyap amb la planxa i se’n va sortir una mica: la meva tofa maltractada es va comportar fins després d’haver passat per caixa.  
 
Però l’endemà el desastre ja no es podia dissimular de cap manera. Em vaig llevar amb un cadàver enganxat al cap. Aquells apèndixs sinistrats no s’haurien pogut domesticar ni amb un raspall de catifes. M’havien cremat la cabellera i saltava a la vista que m’haurien de rapar.
 
Vaig tornar, quin remei, a l’escenari del crim. El V., un perruquer que es presentava al món com a estilista, va admetre que la solució passava per les tisores. I, potser per consolar-me, va deixar anar que el problema és que les dones ens preocupem massa pels cabells. Que a les malaltes de càncer sempre els diu el mateix: els cabells no són tan importants. Hauria pensat que m’estava prenent el pèl si no fos que ja me l’havia pres sencer.
 
Crec que n’hauria tingut prou amb unes disculpes sinceres. Jo ja sabia, de debò que ho sabia, que els cabells no són tan importants. Però aquell amo de quatre perruqueries que confonia la incompetència amb la quimioteràpia em va fer sentir culpable, perquè sóc una dona i resulta que les dones –que a part de dones som totes una frívoles– ens preocupem massa pels cabells.
 

Eva Piquer

Comentaris

    elcahue Gener 18, 2017 12:20 pm
    Quina frivoitat tan profunda has escrit! Quanta veritat, quanta sensibilitat, en un relat que podria semblar tan anecdòtic... Gràcies, Eva.
    Anònim Gener 18, 2017 9:42 pm
    És increïble! I com va acabar la història? M'agradaria conèixer el final.
    D. Gener 19, 2017 12:38 am
    Però si el seu negoci es sustenta precisament en que les dones ens preocupem pels cabells!!! Quina barra!
    Anònim Gener 24, 2017 12:44 pm
    JO ME'L VAIG FER I EM VA QUEDAR MOLT BÉ! PERÒ ARA JA NO EL VOLEN FER, ET DIUEN QUE ET FACIS EL DE QUERATINA I AQUEST SI QUE NO M'HA QUEDAT BÉ, NI ES NOTA...

Nou comentari

Johnny Be Good
Someday you will be a man,/ And you will be the leader of a big old band
Més entrades...
El pitjor buit d'una mare
14 dones comparteixen el dolor d'haver perdut els fills que van engendrar
Més entrades...