L’amagatall

Adonar-nos que viure és més que viure. Viure és trobar-nos

Foto: Evie S.



Ja sé que ens veurem aviat, filla, però t’ho vull explicar ara perquè avui ho tinc tot tan clar que no vull oblidar alguns detalls especials.

Va passar en un breu instant. Res no m’ho feia preveure. L’abraçada de la iaia i tots els petons que mai no m’havien arribat, que mai no havia reclamat, em vingueren de cop i volta el dia de Nadal, com un regal meravellós. L’un rere l’altre. Els uns contra els altres. Rebregats. Abraçats de cop. Inseparables. Tots amuntegats, entrant per tots els porus de la meva pell. Eriçant-me-la. Tancar els ulls i inspirar-los tots. Me’ls empasso tots, goludament. Ni un no en vull regalar, ni un. Tots són per a mi. Com un tresor indivisible. Un no, molts, va dir. I un agraïment infinit va créixer dins meu.

I ara què en faig? I ara què en puc fer? On és l’amagatall per guardar-los? El record d’una abraçada ja ho té, això: desfà nusos del passat, travats sense saber ben bé com ni per quina obscura raó. Alguns romanen junts més temps i lligats en una sola corda molt tibant. Descabdellar una troca així jo sola, sense tu, no ho sabré fer, penso. Ni abans, ni ara. I aquesta encara menys.

El record d’una abraçada també ho té, això: adonar-nos que viure és més que viure. Viure és trobar-nos. Viure és sentir-nos. Viure és abraçar-nos. Viure és l’impacte dels nostres cossos xocant amb els nostres cors i deixar anar un bon esclat de petons per omplir d’amor tot el nostre cel.

I ara ja sé què és el que en vull fer. I ho vull fer des d’aquest precís instant. Ara ho tinc clar. El millor lloc del món per a preservar-los és donar-te’ls tots, a tu, filla, ara i sempre. I sense reserves. Perquè l’amagatall ets tu.







Maria Varela és alumna del taller d’escriptura que Muriel Villanueva imparteix a Catorze. Aquí podeu consultar tota la informació sobre altres tallers.

Nou comentari

Ajudeu-me
A canviar per roses les espines
One
Més entrades...