Lo que queda es con lo que empiezas. Eso.
Luis Gruss, Suspende el viaje
Que els finals siguin fàcils, i que ho siguin també els principis. Una benedicció dels déus que ni a tu ni a mi no ens ha estat donada. Que tu i jo no vam néixer, em vas dir un dia; que ens van treure, que no vam lluitar per venir, o, si ho vam fer, no ens en vam sortir, i hi ha qui diu que és aquí on s’arrela aquesta dificultat per saber-nos sòlids en els camins inconeguts, aquesta absoluta falta de confiança quan salpa el vaixell i algú es va fent petit, petit, al port de la ciutat que coneixíem. El pànic a perdre’s, també –la cama esquerra tremolant descontrolada damunt el pedal de l’embragatge i l’ensurt al pedal del fre, mentre a fora tots els carrers de la urbanització a les fosques semblen el mateix. Que els finals siguin fàcils, m’han desitjat avui, i que ho siguin també els principis. I no sé si un desig terrenal, humà, es pot convertir en una benedicció dels déus. Però ja no em fa por conduir tota sola de nit per la carretera d’Hostalric. Això ha quedat, i amb això començo.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
