Foto: bunnysuicides
Quan el teu món deixa de girar rodó, t’agradaria creure que hi ha gent a prop disposada a rescatar-te al vol. Tinc un clavell per a tu, que m’han dit que tens pena al cor i tristesa als ulls. Però pot passar que, mentre t’engoleix un d’aquests forats negres que tard o d’hora sempre arriben, miris a dreta i esquerra i a dalt i a baix i pensis que no, que no tens ningú que et regali flors –apa pren-lo, doncs– ni et faci de salvavides. Ningú disposat a fer allò que canta Carole King a You’ve Got a Friend: “Tanca els ulls i pensa en mi/ i aviat seré allà/ per il·luminar-te fins la nit més fosca”.
La bona notícia és que sí que hi són, aquests amics. En algun lloc. Però el teu desconcert té sentit perquè potser no són els que hauries imaginat d’entrada. Potser no són els qui hauries comptat amb els dits d’una mà si t’haguessin fet enumerar els amics de l’ànima. Ni tan sols els qui hauries inclòs a la tria si, en un rampell de generositat i sociabilitat, haguessis fet servir les dues mans. Amics que no sabies que tenies apareixen per sorpresa, sense que els hagis invocat amb els ulls tancats. S’esforcen en veu baixa a buscar la distància i les paraules justes. Encara que tu no els ho posis fàcil –és possible i probable que no els ho posis fàcil: et sembla tan difícil veure una finestra–, sovint les acaben trobant.
Rebre una d’aquelles hòsties vitals que no desitjaries ni al teu pitjor enemic és una putada més que no pas una oportunitat, però té alguna conseqüència positiva. Com ara que descobreixes quina gent et sap fer costat també quan van mal dades, també quan et costa Déu i ajuda deixar-te ajudar. I conclous que és la mateixa gent amb la qual voldràs viure i riure després del terratrèmol, quan toqui reconstruir-te. Au vinga amunt, amunt. Ni que només sigui perquè vindran nous tremolors –això és una predicció sense marge d’error– i val la pena que els sismes futurs t’enxampin en la millor companyia.
62
6
