Havíem empaquetat vint anys de vida (més quatre o cinc diccionaris) i havíem volat fins a Nova York, fent escala no recordo on. Teníem previst passar els primers dies, potser el primer mes, en una residència d’estudiants de Harlem. A la recepció de l’edifici ens esperava una dona amb cara d’aquí-mano-jo. Trudy Horton, es deia.
L’amiga Trudy ens va assegurar que no hi havia cap reserva al nostre nom. Li vam donar el fax amb la confirmació del tràmit. El va agafar, se’l va llegir i el va estripar allà mateix. “Ja no en teniu cap prova”. L’estupefacció encara em dura.
Els diccionaris i nosaltres vam passar la primera nit d’exili voluntari en un alberg de mala mort, al centre de Manhattan. De matinada ens el van fer desallotjar per un incendi. Em va venir la regla i em vaig enfebrar, tot de cop. Nova York em va semblar la ciutat menys acollidora de l’univers.
No teníem altre remei que espavilar-nos i buscar pis amb urgència. En vam mirar uns quants, però ens demanaven una nòmina i érem freelance. Fins que va aparèixer la Lilly, una alemanya que només ens va preguntar si treballàvem. Li vam dir que sí, i tant, i ens va llogar l’apartament del carrer Seixanta que ens faria de casa durant dos anys.
Ho enyoro tot, d’aquells dos anys. També la mala llet de la Trudy Horton i el fred polar del febrer i les anades a la laundry de la Segona avinguda i el ratolí atrapat en una trampa d’escarabats de la cuina. Ho enyoro tot i ho enyoro molt i ho enyoro tant. La meva Nova York: el piset on no he pogut entrar mai més, les llibreries, els bagels de canyella i panses, la vida viva.
0
0
