L’amiga Trudy

Ho enyoro tot i ho enyoro molt i ho enyoro tant

Cristina Losantos
Cristina Losantos

Havíem empaquetat vint anys de vida (més quatre o cinc diccionaris) i havíem volat fins a Nova York, fent escala no recordo on. Teníem previst passar els primers dies, potser el primer mes, en una residència d’estudiants de Harlem. A la recepció de l’edifici ens esperava una dona amb cara d’aquí-mano-jo. Trudy Horton, es deia.
 
L’amiga Trudy ens va assegurar que no hi havia cap reserva al nostre nom. Li vam donar el fax amb la confirmació del tràmit. El va agafar, se’l va llegir i el va estripar allà mateix. “Ja no en teniu cap prova”. L’estupefacció encara em dura.
 
Els diccionaris i nosaltres vam passar la primera nit d’exili voluntari en un alberg de mala mort, al centre de Manhattan. De matinada ens el van fer desallotjar per un incendi. Em va venir la regla i em vaig enfebrar, tot de cop. Nova York em va semblar la ciutat menys acollidora de l’univers.
 
No teníem altre remei que espavilar-nos i buscar pis amb urgència. En vam mirar uns quants, però ens demanaven una nòmina i érem freelance. Fins que va aparèixer la Lilly, una alemanya que només ens va preguntar si treballàvem. Li vam dir que sí, i tant, i ens va llogar l’apartament del carrer Seixanta que ens faria de casa durant dos anys.
 
Ho enyoro tot, d’aquells dos anys. També la mala llet de la Trudy Horton i el fred polar del febrer i les anades a la laundry de la Segona avinguda i el ratolí atrapat en una trampa d’escarabats de la cuina. Ho enyoro tot i ho enyoro molt i ho enyoro tant. La meva Nova York: el piset on no he pogut entrar mai més, les llibreries, els bagels de canyella i panses, la vida viva.
 

Eva Piquer

Comentaris

    glòria olivella Juliol 10, 2018 10:45 am
    No sé si ens passa a totes (femení plural), però jo també enyoro tot-molt-tant un piset. El meu era a Gràcia amb una nevera on a sobre ràpid-ràpid hi podíem menjar drets abans d'anar al cinema Delícies. No pots deixar d'enyorar les vivències de N.Y., Eva, però sí que hi pots afegir la vida viva d'aquí, de B. De fred polar, rien de rien.
    Ncb Octubre 10, 2020 5:05 pm
    Si slguna cosa enyoro és la il.lusió sense límits de la inconsciència juvenil. Quan tot era per sempre i bonic. Quan la por no et frenava perque no existia, ni el desengany , ni les traicions, ni el dolor terrible d,una desilusió per amor. Era com llençarse per una baixada sense frens i gaudir amb l,experiéncia. Quan al final de la baixada has tingut una gran patacada, una terrible desilusió que et deixa marcat per anys, ja no tornas a llençarte sense frens, vas sempre amb el fre de ma possat i t, agafes les ilusions amb més calma i si més no encara que no disfrutas de la vida amb aquella al.legria qüasi boixa, però en cas de patecada t,assegures que mai més serà tan grossa.
    Lali j j Octubre 12, 2020 6:37 pm
    Gràcies per posar escrits els meus sentiments, em reconforta que qui ha passat per un troç de vida semblant digui que té sensacions en les que mi reconec, una abraçada .
    Anònim Octubre 13, 2020 3:51 pm
    Jo tambe hi vaig viure 5 anys i no anyoro res, però quan et llegeixo de sobte amb les teves paraules i els teus records anyoro Aquells anys de vida

Nou comentari

Joia
I per fi, el que em fa feliç, / ho tinc i vaig mar endins
Més entrades...
Foto: NeONBRAND
Vine a veure el pessebre
El Monestir de Pedralbes convida a gaudir els diorames de l'Associació de Pessebristes de Barcelona
Més entrades...