L’amor que et guardo

Foto: barbara w

Parla de nit. Com si en aquest coixí de quadres, tu, amb el teu cos invisible, t’hi estiressis i paressis l’orella. I et pogués confessar, fluix, que no ho senti ningú, que alguna vegada t’he enyorat sense saber qui eres.

Que no t’estranyi que tremoli si mai et veu: l’amor que et guardo té por d’espantar-se massa aviat. De creure que el mal tornarà a fer mal. De ser massa desconfiat i a la mínima tancar d’un cop sec la porta i barrar la finestra i posar-hi set panys. Perquè aquesta casa que gosava ser nostra torni a ser de ningú.

És lent. Perquè et vol conèixer bé, a poc a poc. Per despullar(-nos) les ferides i fer(-nos) l’amor amb les cicatrius. No vol córrer, perquè vol construir. Tingues present que és fràgil i tímid. Però que encara que sembli que camina de puntetes, tot d’una perd el nord i ho dona tot. De debò que sembla que embogeixi de cop. Però fixa’t, és a força d’embalar-se que ha après a frenar.

Aquest amor el guardaré fins que l’algú que dorm amb mi tingui nom.