Parlem, dèiem ahir (o l’any passat, o fa unes quantes vides). Parlem dels mals i de la mel, dels dies rúfols de tardor, del temps de la incertesa, del refotut temps dels intents. Parlem del desig, de les absències, de la mort que arriba de puntetes l’última setmana de l’any. Parlem de la nostàlgia, i de la llum, i de les ganes que tornin les ganes de tot. Parlem perquè les paraules ens fan companyia i ens alleugen, perquè ens fa bé saber que hi ha algú a l’altra banda, algú que ens importa i a qui importem.
There’s No Mountain High Enough, deia l’anunci, i em quedava enganxada a la cançó i a l’esperança aquella, la d’oblidar per uns segons que estem ben sols. Potser és veritat que ho estem sempre, naixem sols i morim sols, diuen els savis, però cada cop més penso que potser no del tot, jo no vaig néixer sola i l’àvia no va morir sola perquè jo hi era. I en el camí del mig, el de la vida aquesta que té vida pròpia i de vegades ens ben mareja, potser l’únic que té sentit de veres és estimar, acompanyar, caminar de costat un trosset de camí, de la mà o ben a la vora, a uns metres de distància o amb els cossos a tocar. I anar parlant. I anar escrivint. I anar dient.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
2
1
