Aniversari

Foto: Annie Spratt

Els pares m’han dit que sí, que puc fer la festa pijama per Skype connectada fins a les dues de la matinada. Perquè demà faré deu anys, i deu anys no es fan cada dia, i estava una mica preocupada que potser em dirien que no, perquè els pares fa molts anys que fan anys i per a ells fer anys no és tan important, per a ells fer anys és una cosa normal. El Toni m’ha dit que estem fatal, que és el que sempre em diu perquè ell està adolescent i els adolescents parlen poc o repeteixen sempre una única frase. I la iaia, que és la que està més acostumada a fer anys a casa, ha dit que li semblava una gran idea, i no és veritat que ho digui perquè estic malcriada i m’ho permet tot, no. Ho ha dit perquè la iaia és vella, i llavors entén la importància de fer anys, perquè quan ets vell ja ho saps tot de la vida.

El coronavirus, tant si et passa de vell com amb deu anys, és una catàstrofe. Els pares estan tristos per tot el que passa, però no estan sota la catàstrofe. Perquè ells, abans del coronavirus, no es tocaven ni s’abraçaven cada dia amb els seus amics, però als deu anys, si tens millors amigues, sí que necessites abraçar-les cada dia, i l’últim dia abans del confinament ens vam abraçar però no gaire, perquè tots els pares deien va nenes ja prou, i el Toni va dir esteu fatal. I als vells els hi passa el mateix que als nens, però, a més a més, es moren més, i aquesta és la seva pitjor catàstrofe, perquè no es poden abraçar ni ara ni mai més.

Li he explicat a la iaia que quan puguem tocar-nos amb les nostres millors amigues ens abraçarem fins que els braços ens facin mal, i ella m’ha respost oi tant, i després m’ha abraçat mentre deia així de fort, així, així. El Toni ens ha mirat, però aquest cop no ha dit res.