Antigues certeses

Abans d’existir tu, la vida era antiga i probablement en blanc i negre; amb el teu naixement havia arribat el color i la modernitat

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: Arxiu familiar E.C.


Si el ventilador del lavabo es mantenia encès tres minuts, explotava la casa sencera; hi havia monstres darrere de la cortina de la dutxa i, de nit, era aconsellable anar ràpid a fer un pipí; quan jugaves a bons i dolents, calia dir: “Yo de ti no lo haría, forastero”; John Brown era un petititi; pels altaveus de l’església, s’hi escoltava directament la veu de Déu; totes les dones eren mares i tots els homes, pares; a partir dels divuit anys tothom passava a ser un senyor; carreteres, pobles i ciutats eren immutables i eterns; els pijames de tergal feien electricitat i, si te’ls posaves i et movies massa, corries el risc de desaparèixer; els teus pares eren els pares per definició i ho eren des de temps immemorials.

 
L’Alhambra era una pedra verda gegant de valor incalculable; el pis de Barcelona es feia petit quan tornaves de vacances; Disneylàndia era un planeta; el 1.430 beix que conduïa el pare tenia la cara del pare i duia ulleres com ell; Casa Horta era on anaves a veure els avis materns i Paraclaret, el nom del pis dels avis paterns; a plaça Catalunya només s’hi arribava amb els ferrocarrils de la Generalitat; insultaves la teva amiga dient-li que tenia cara de formiga i, en el màxim de la teva indignació, podies arribar a afirmar que algú era güista; no acabaves d’entendre els rampells d’afecte dels grans ni els petons mullats a les galtes; els mateixos que et feien aquestes carantoines sovint s’exclamaven: “Com ha crescut!” o “Com passa el temps!”; la mare et presentava com “la menuda” i, tot i no saber ben bé què significava, veies que no era dolent.
 
Havies sentit a dir que, si no pensaves, mories; per això, t’esforçaves a imaginar la lletra I, convençuda que durant uns moments la teva vida penjava d’un fil; la primera felicitat real havia arribat a l’estiu, mentre et banyaves al mar i cridaves: “És festa major!”; el futur s’intuïa com una cosa grossa, immensa i molt prometedora; abans d’existir tu, la vida era antiga i probablement en blanc i negre; amb el teu naixement havia arribat el color i la modernitat. Vas tenir consciència de ser un ésser humà complet als sis anys: et senties tan persona com qualsevol altre. I d’aleshores ençà et va costar més tolerar la condescendència dels grans.

Avui diries que han canviat pors, certeses, creences i percepcions. Però també diries que ja no has deixat de ser tu.

Comentaris

    Mònica Carnicero Abril 14, 2015 10:24 pm
    Bufffff... No sabia que algú m'hagués triat per ser la protagonista d'una història tan bonica... L'única cosa de la qual discrepo és que miro enrere i, tot i veure-m'hi, tinc una estranya sensació: sóc jo, però tot és tan llunyà que sembla que no sigui jo... Hauria de jugar a evocar més aquell passat més llunyà, la infantesa, per tal de reconèixer-m'hi...
    Anònim Abril 26, 2015 3:09 pm
    Tinc petits records de moments de la meva vida tenin messos i també 2,3,4 o 5 anys però no me'n recordo de mi, veig moments de la meva vida però segueixo sense enrecordarmen de mi...i així comença el meu diari de vida que no sé si seré capaç de continuar perquè no sóc escriptora...

Respon a Mònica Carnicero Cancel·la les respostes

Quan Robert Capa va retratar la guerra a Aitona
Hi havia arribat com a fotoperiodista de la darrera ofensiva de l'exèrcit republicà a Catalunya
Més entrades...