Antigues certeses

Si el ventilador del lavabo es mantenia encès tres minuts, explotava la casa sencera; hi havia monstres darrere de la cortina de la dutxa i, de nit, era aconsellable anar ràpid a fer un pipí; quan jugaves a bons i dolents, calia dir: “Yo de ti no lo haría, forastero”; John Brown era un petititi; pels altaveus de l’església, s’hi escoltava directament la veu de Déu; totes les dones eren mares i tots els homes, pares; a partir dels divuit anys tothom passava a ser un senyor; carreteres, pobles i ciutats eren immutables i eterns; els pijames de tergal feien electricitat i, si te’ls posaves i et movies massa, corries el risc de desaparèixer; els teus pares eren els pares per definició i ho eren des de temps immemorials.

L’Alhambra era una pedra verda gegant de valor incalculable; el pis de Barcelona es feia petit quan tornaves de vacances; Disneylàndia era un planeta; el 1.430 beix que conduïa el pare tenia la cara del pare i duia ulleres com ell; Casa Horta era on anaves a veure els avis materns i Paraclaret, el nom del pis dels avis paterns; a plaça Catalunya només s’hi arribava amb els ferrocarrils de la Generalitat; insultaves la teva amiga dient-li que tenia cara de formiga i, en el màxim de la teva indignació, podies arribar a afirmar que algú era güista; no acabaves d’entendre els rampells d’afecte dels grans ni els petons mullats a les galtes; els mateixos que et feien aquestes carantoines sovint s’exclamaven: “Com ha crescut!” o “Com passa el temps!”; la mare et presentava com “la menuda” i, tot i no saber ben bé què significava, veies que no era dolent.

Havies sentit a dir que, si no pensaves, mories; per això, t’esforçaves a imaginar la lletra I, convençuda que durant uns moments la teva vida penjava d’un fil; la primera felicitat real havia arribat a l’estiu, mentre et banyaves al mar i cridaves: “És festa major!”; el futur s’intuïa com una cosa grossa, immensa i molt prometedora; abans d’existir tu, la vida era antiga i probablement en blanc i negre; amb el teu naixement havia arribat el color i la modernitat. Vas tenir consciència de ser un ésser humà complet als sis anys: et senties tan persona com qualsevol altre. I d’aleshores ençà et va costar més tolerar la condescendència dels grans.

Avui diries que han canviat pors, certeses, creences i percepcions. Però també diries que ja no has deixat de ser tu.