Aprendre a estimar-se la vida

Foto: Gastón Gordon

La vida té el sentit que tu li vulguis donar, em va dir el poeta Joan Margarit durant l’entrevista més llegida que he fet mai. Cosa que em va tranquil·litzar una mica, perquè la pressió d’haver d’omplir de sentit la vida –i el dubte de si en sé, de si ho estic fent de la millor manera– m’angoixa sovint.

Té cert sentit que l’únic sentit de la vida sigui la vida i prou. Buscar-li un sentit extern és fer trampes, perquè qualsevol sentit possible és dins la vida. Només hi ha finalitat per als vius. Potser es tracta, senzillament, de viure per aprendre a estimar la vida. Pel plaer de viure, això és tot. I això és molt, si vols.

Aquest cel tan blau. El passeig fins a la platja. L’herba que empeny el ciment i creix on no tocava. Nedar fins a la boia amb unes ulleres noves. Sentir-me invencible. Saber-me vencible però mira, almenys respiro. La llibreta per estrenar. Les paraules a la punta del bolígraf. La por immensa que intento, amb un èxit relatiu, mantenir a ratlla.

El plaer de viure pot ser amarg, agredolç, dolorós com el part d’un fill no desitjat. Però l’alternativa és o ens sembla pitjor. Un dia de dolor és un dia més de vida, deia la meva cosina a les portes de la mort.

La vida és una puta merda i, al final, et mors. L’afirmació és tan enginyosa com falsa. Al final el joc s’acaba, això sí, això sempre, és el que tenen els finals. Però la vida serà bona (una puta meravella, fins i tot) si sabem estimar-la.

Aprendre a estimar-se la vida quan la vida fa mal, concloïa Lluís Llach. I jo em vaig enamorar de la frase quan havia viscut massa poc per poder-la entendre. Confonia el mal amb les pessigolles, llavors, però el meu cantant de capçalera em va ajudar a intuir que el secret era aquest vers. Que el sentit de la vida passava, passa i passarà –ves quina cosa– per l’amor incondicional a la vida mateixa.