Foto: Amanda Tipton


Nadal del 1992, Manhattan. Fa tres mesos que vivim a Nova York i ens fa gràcia passar un 25 de desembre diferent a la ciutat que ens acull. És divendres, fa fred i no hi ha restaurants oberts: tothom dina a casa amb la família, aquí també. Acabem en un xinès de Chinatown, en una taula compartida amb altres clients. El lloc és tan autèntic que no gosem demanar forquilles. Mengem arròs amb ingredients no identificats i ens cau mig plat pel damunt i enyorem l’escudella de les mares respectives, però riem. “Algun dia recordarem aquest Nadal com el millor de la nostra vida”, dic.

Nadal del 1995. Tinc una filla de catorze dies i hem anat a dinar a casa dels meus pares. Sembla mentida: l’etapa novaiorquesa queda enrere. Entenc com mai que som baules d’una cadena i que el temps ha començat a girar en contra meva. No em vull morir, però sobretot no vull que es mori. L’estimo més que a mi mateixa, aquesta nena.

Nadal del 2016, Font de l’Ovi, just després de fer cagar el tió. La Mireia anuncia que està embarassada i a mi se’m desfermen les llàgrimes. A casa ens estem morint però no s’atura el món, a casa ens estem morint però se segueixen gestant criatures, a casa ens estem morint però i què.

Les noies de Mossbank Road, sala Villarroel. La Rose explica que la seva mare tenia 41 anys quan se li va morir el marit; la dona va seguir viva però com si no. “La cosa que li va impedir viure la seva vida va ser una cosa normal –diu la Rose–. La mort és horrible però és normal”.

Això de seure al voltant d’una taula i passar llista a veure qui falta és una tradició cruel. Perquè arriba un dia que l’anunci d’un embaràs et fa plorar: a casa ja no neix ningú, a casa paguem el preu d’haver nascut. Arriba un dia que passen coses normals, horribles però normals, i tu voldries ser a qualsevol altre lloc. Arriba un dia que la germanor nadalenca t’ofèn, que ja ni recordes quan vas riure per últim cop i que juraries que sí: aquell divendres del primer any a Nova York, aquell divendres de l’arròs amb no-se-què i sense forquilles, aquell divendres que l’avi Llorenç s’havia mort però nosaltres ens crèiem eterns, aquell divendres va ser –ara ho veig– el millor Nadal de la meva vida.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Daniela a desembre 24, 2017 | 10:17
    Daniela desembre 24, 2017 | 10:17
    Els tenim sempre al costat nostre els sers estimats.
  2. Icona del comentari de: Anònim a desembre 24, 2017 | 11:49
    Anònim desembre 24, 2017 | 11:49
    Així ho expliques i així ho vius. L'absència dol, fa mal... ànims, ara tu formes part del motor...una abraçada
  3. Icona del comentari de: Anònim a desembre 24, 2017 | 12:11
    Anònim desembre 24, 2017 | 12:11
    Els millors moments de la vida passen de puntetes, però deixen una emprenta dins l’ànima que no s’esborra mai. Queden guardats, i surten quan els hem de menester. Brindem per aquest moments! Una abraçada i bones festes
  4. Icona del comentari de: Hope a desembre 24, 2017 | 12:46
    Hope desembre 24, 2017 | 12:46
    Aquell nadal de les olimpíades no hi era la petita, encara. Aquell nadal (que ara sembla el millor) no havies conegut a la filla de la mireia, tampoc. Aquell nadal encara no havies tingut xerrades tan profundes i sinceres amb algú que t'havia de deixar en cos-present per sempre. Ara només consola que el preu d'haver nascut cada cop es redueix per ser mes aprop del final. Que segueixi el mon que jo en vull baixar, que em pesa massa, que no hi ha prou oxigen a l'aire per cremar tot el dolor que duc dins. Et prometo que al final queden cendres, que no son maques, ni tenen bon gust, ni abriguen... Però no cremen, tampoc.
  5. Icona del comentari de: Anònim a desembre 24, 2017 | 13:19
    Anònim desembre 24, 2017 | 13:19
    Cal no perdre la il.lusió. Els que ja no hi són, són els que ens van ensenyar a viure el Nadal plenament. Som transmissors. Molta força.
  6. Icona del comentari de: Anònim a desembre 24, 2017 | 13:38
    Anònim desembre 24, 2017 | 13:38
    Els Nadals ja voldria que fos historia quan veus que no tens ni el marit, ni pares ni sogres es molt dur.Sort de les fillesi nets sino no tindria sentit de res.
  7. Icona del comentari de: Laura C. a desembre 24, 2017 | 13:58
    Laura C. desembre 24, 2017 | 13:58
    Molts ànims Eva.
  8. Icona del comentari de: Anònim a desembre 24, 2017 | 15:21
    Anònim desembre 24, 2017 | 15:21
    Ens hauríem de preguntar, perqué vivim el nadal com un día diferent als altres? Perqué celebrem el Nadal? quin sentit li donem? o el vivim per els records que en tenim d’ell?
  9. Icona del comentari de: Anònim a desembre 24, 2017 | 15:23
    Anònim desembre 24, 2017 | 15:23
    Et llegeixo sempre. Moltes gràcies per posar paraules als teus sentiments i compartir-les. M'ajuda molt.
  10. Icona del comentari de: Anònim a desembre 24, 2017 | 15:44
    Anònim desembre 24, 2017 | 15:44
    Serà un Nadal dur per vosaltres, sobretot aquest que és el primer sense ell!! Rep una abraçada ben sentida d'una seguidora seva i teva que també l'enyora no com vosaltres però el buit que ha deixat és gran
  11. Icona del comentari de: Anònim a desembre 24, 2017 | 15:50
    Anònim desembre 24, 2017 | 15:50
    Els Nadals són nostàlgics i tristos o molt alegres.... depèn de les vivendes de cadascú....jo que tinc 45 anys recordo els Nassos de petita a casa amb els meus pares i avís paterns-vivíem junts- molt alegres i bonics dignes de recordar però ja de gran i casada m ho miro com unes festes tristes i records nostalgics i tinc una nena q s ho passa molt be com jo aquells Nadals....
  12. Icona del comentari de: Dolors M a desembre 24, 2017 | 15:51
    Dolors M desembre 24, 2017 | 15:51
    El Nadal més trist va ser el que va faltar el meu pare. Vaig dir a la meva mare... seu i no ploris o ens faràs plorar a tots. Deu anys desprès hem vaig haver ďaplicar el consell. I en fa 16 i encara em fa mal
  13. Icona del comentari de: Fe C a desembre 24, 2017 | 15:57
    Fe C desembre 24, 2017 | 15:57
    Colpeix profundament l ànim el teu dolor, i he plorat una bona estona. No és la primera vegada. Coratge i endavant
  14. Icona del comentari de: Tona1954 a desembre 24, 2017 | 16:19
    Tona1954 desembre 24, 2017 | 16:19
    Et llegeixo i comprenc els teus sentiments. els temps passa i la ferida es va tancant, la cicatriu es va difuminant, però no desapareix mai. La vida continua, Nadal torna cada any, i ara farem cagar el tió amb els més petits de la casa i al voltant de la taula farem un brindis per tots aquells que han marxat però resten vius en el nostre cor cada dia. Bon Nadal Eva.
  15. Icona del comentari de: Anònim a desembre 24, 2017 | 17:39
    Anònim desembre 24, 2017 | 17:39
    El dia 21 va fer un any de la mort del meu fill de 26 any. La seva absència és molt dura però intentaré passar el Nadal amb el seu record, acompanyada dels qui l'estimavem i pensant en els Nadals tant macos que haviem passat junts . Sempre el portaré amb mi.
  16. Icona del comentari de: Fina Lladó a desembre 24, 2017 | 17:52
    Fina Lladó desembre 24, 2017 | 17:52
    Les teves paraules fan forts els sentiments. Estigues amb els teus, i no els comptis.
  17. Icona del comentari de: gemma marcet a desembre 24, 2017 | 19:13
    gemma marcet desembre 24, 2017 | 19:13
    Costa molt impregnar-se del Nadal quan et falta algú molt estimat..realment em posa negra haver de cedir a tots els presseptes nadalenc però la vida Eva és també aquesta vessant asquerosa..tens el menut de la casa; en els seus ulls pots trobar la llum del Nadal més trist, intueixo, de la teva vida. Per molts motius aquests Nadals són molts incerts,una escudella barrejada de sentiments....et desitno que els passis el més serename t possible!
  18. Icona del comentari de: Montserrat Peláez a desembre 25, 2017 | 01:52
    Montserrat Peláez desembre 25, 2017 | 01:52
    No hi havia parlat mai directament... La primera vegada em va venir al cap escoltant a la radio "cant d'enyor"... sovint penso que diria en Carles Capdevila sobre això o allò altre??? Com l.enyoro...com enyoro els seus escrits, tant lucits i plens de tendresa...continuu pensant ...si jo l.enyoro tant...com el deu enyorar la seva família!!! Una dolça abraçada Eva.
  19. Icona del comentari de: Montserrat Peláez a desembre 25, 2017 | 01:57
    Montserrat Peláez desembre 25, 2017 | 01:57
    Eva un petit regal...poema de la Maria Àngels Anglada. "Sopar d.aniversari". Una abraçada.
  20. Icona del comentari de: 14 son 14 a desembre 25, 2017 | 09:38
    14 son 14 desembre 25, 2017 | 09:38
    No et ser dir tot el que voldria, valgui una forta abraçada serena, respectuosa i ferma, amb els millors desitjos per aquest Nadal."Som les nostres relacions i som aqui per estimar i ser estimats".D'aixó es tracta ni que sigui a empentes i rodolons. M'agrada molt llegir-te.Endavant!
  21. Icona del comentari de: Ho tenia tot a desembre 25, 2017 | 10:46
    Ho tenia tot desembre 25, 2017 | 10:46
    Bon dia , Entenc com et sents i les persones que t’estimen volen veure’t bé i els ho agraeixes. Però entenc que has perdut el teu amor, el teu millor amic, el teu company, el teu amant Ho has perdut tot, però entenc que tens una filla per qui lluitar... felicitats, jo no la tinc. Tot és molt recent a la meva família i agraeixo els ànims dels qui m’estimen, però ja Costa aixecar el cap i certamen aquests dies t’acaben d’ensorrar. Un petó
  22. Icona del comentari de: Anònim a desembre 25, 2017 | 16:39
    Anònim desembre 25, 2017 | 16:39
    Això deia sempre el meu marit: sempre és Nadal per ui estima. I avui, el cinquè Nadal sense ell, m,he menjat el dolor i m,he promès intentar seguir el seu missatge, donar.se i estimar. Som tants els que patim pèrdues....els que necessitem l,escalf dels fills, dels amics i de la família. No esperem hem d,esperar a rebre consol i estimació passiva, donar és la millor manera d,obtenir allò que tant necessitem. Els que ens envolten necessiten també sanar el seu dolor, que no em vull quedar més centrada en mi, ara necessito compartir i estimar. Mil gràcies Eva per compartir . Neus
  23. Icona del comentari de: Anònim a desembre 25, 2017 | 20:21
    Anònim desembre 25, 2017 | 20:21
    A totes les cases morim i neixem. I voldríem aprendre a plorar o riure sense saber si es quan toca o no.
  24. Icona del comentari de: Anònim a desembre 25, 2017 | 21:59
    Anònim desembre 25, 2017 | 21:59
    Eva, sé que quan alguna cosa m,arriba a l,ànima els pels se'm posen de punta, i ha sigut el cas. A casa de moment neixem i dono gràcies perqué segueixi així pero algún día deixarà de ser-ho perqué no som eterns, i ja falta menys que abans perqué el temps va passant i no el podem parar... pero tenim una cosa molt valiosa que son els récords, els récords formen part de la nostra vida, de fet la vida son una suma de records i podem accedir a ells en qualsevol moment. Hauriem de capturar records eternament per poder reviure,ls i agraïr els moments de felicitat que hem pogut viure i com si fos ara sentirlos en el nostre cor com si fos ara mateix aquell Nadal que vam ser tan feliços que pensavem que siempre sería Així! Ànims! Has d,estar bé perqué els teus fills s,ho mereixen!
  25. Icona del comentari de: Anònim a desembre 25, 2017 | 23:39
    Anònim desembre 25, 2017 | 23:39
    És molt trist perdre la parella però si tens fills que tenen fills, això fa que el Buit no sigui tant buit ells fan que tornis a renovar l.il.lusio per viure i poder ser feliç.
  26. Icona del comentari de: Rosaf a desembre 26, 2017 | 10:02
    Rosaf desembre 26, 2017 | 10:02
    Les absències fan mal i més en dies tan assenyalats com aquests, els records ens apropen aquells que hem perdut i que ja no hi son en el nostre dia a dia, però recordar-los també els fa presents i i només ens reconfortant els moments viscuts amb ells i el que ens queda de la seva vida, que en el vostra cas va fer feliç i reflexiva a molta gent. Tota la meva admiració família.
  27. Icona del comentari de: Anònim a desembre 26, 2017 | 21:50
    Anònim desembre 26, 2017 | 21:50
    Aquets dies tristos per les circunstancies que vivim,penso molt en les absencies familiars dels nostres presos,pero també fa dies que penso molt en tu i la teva horrible absencia familiar ,del teu amor,no m'ho puc inmaginar ni remotament.Una forta abraçada
  28. Icona del comentari de: maig1966 a desembre 26, 2017 | 22:48
    maig1966 desembre 26, 2017 | 22:48
    Abans de res Eva, gràcies x compartir, no ès fàcil però penso q a tú escriure del q sents, et dèu o pot ajudar. Tb volia dir-te q endavant, molta força. Els Nadals són fantàstics quan hi ha criatures però quan falta algú, i gairebè sempre ès així, tenim pocs anys d tregua, la tristor empapa però tb es genera una fortalessa sobretot i primer d cara sls petits d casa, i com a conseqüència, cap a un mateixa. Per últim, no sè si al seu moment vas llegir l’article d l’Antoni Bassas al diari ARA, del 24/12/2015 sobre les cadires buides. Imagino q sí, jo ho vaig fer fa un parell d dies arran d la mort fa encara bo quinze dies d’un molt bon amic i pensant en la seva dona, i sense fills, com es sentiria aquest Nadal. Et poso l’enllaçx si el vols llegir, i x qui li pugui venir de gust. Penso q val la pena: https://drive.google.com/open?id=1-gVvJaY6Jmx733PPikcTC1AD5Mv5l74c
  29. Icona del comentari de: Anònim a desembre 28, 2017 | 06:24
    Anònim desembre 28, 2017 | 06:24
    Ni ens coneixem personalment però et sento molt aprop gràcies als teus escrits, tan aprop com sentia al Carles que trobo molt a faltar. Molt ànims Eva, sempre endavant.
  30. Icona del comentari de: Anònim a desembre 28, 2017 | 08:22
    Anònim desembre 28, 2017 | 08:22
    Entenc que per a molta gent el Nadal pugui/sigui alegre, tanmateix em pregunto perquè ha de ser-ho? Segons he anat creixent se m'ha fet pesat, feixuc i sense cap motiu concret busco i rebusco el motiu pel que sembla que el Nadal ha de ser alegre i no el trobo, massa gent el pateix. Decididament a mí no m'agrada el Nadal.
  31. Icona del comentari de: Anònim a desembre 28, 2017 | 10:39
    Anònim desembre 28, 2017 | 10:39
    Si...Nadals plens d'absència i vertigen...els segons ja...sense ell però amb ella....però malgrat tot...enamorada i agraïda de la vida.
  32. Icona del comentari de: Montserrat CR a desembre 28, 2017 | 23:04
    Montserrat CR desembre 28, 2017 | 23:04
    Les cadires bides sempre hi son. Sempre ens acompanyen. Quan som petits no ens adonem dels que no hi son. És quan ens fem grans que les cadires buides fan mal... no només per Nadal, gairebé sempre, dia rere dia. Pels que continuem vivint i hem de tenir l'empenta que tenien a casa nostre quan nosaltres erem petits. La vida segueix , injusta , sovint, el seu camí. I nosaltres hem de viure i fer el nostre de camí. Els records ens ajudarán a tirar endavant.
  33. Icona del comentari de: Mar Tingala a desembre 29, 2017 | 01:50
    Mar Tingala desembre 29, 2017 | 01:50
    UDOLA, QUI NO UDOLA NO VOLA, I NO ADULIS. Voler és estimar, i jo m'estimo més estimar el que vull. Si no bull, que bulli... El dolor és una peça del teler, la música que desprèn es possiblement angoixadora, comprendre el seu ritme és un miracle. Escolta la teva veu i UDOLA. TINET 25/12/2017
  34. Icona del comentari de: Anònim a desembre 29, 2017 | 19:52
    Anònim desembre 29, 2017 | 19:52
    Nadal una epoca mes del any ,dies que per costum et reuneixes amb la familia i et dones conte que quasi mai es igual. Un any fas unes coses l'altre diferens i que cada cop va perden mes el sentit . Quan ja falten persones d'aprop i ademes joves et dones conte de que et fan nosa les llums el soroll i asta la gent ,sols es desitja que passin depresa els dies,il,lusio ni una . Despues es quan tothom et diu que endevan ,que la vida continua ,pero tu sens que s'ha parat per tu en aquell momen que vas deixar de tindre al teu costat la persona que caminaba amb tu ,el teu maxim apoio .
  35. Icona del comentari de: Anònim a desembre 30, 2017 | 22:55
    Anònim desembre 30, 2017 | 22:55
    Aquestes festes quan ens falta algú estimat que a quasi a totes les llars i sol faltar-hi són dies tristos perquè tots recordem els moments bonics que passavem, però malgrat la seva absència hem de seguir i des de allà a on siguin sempre estaran amb nosaltres..
  36. Icona del comentari de: Anònim a gener 01, 2018 | 16:30
    Anònim gener 01, 2018 | 16:30
    Aquest any es més dolorós Quand arriban les festes no són el mateix Es fan dures perquè no t’has recuperat de el meu fill i de la mare k van morir en aquest any I les netes són petites i s’ha d seguir per elles Ho sento no puc....
  37. Icona del comentari de: Anònim a gener 02, 2018 | 10:08
    Anònim gener 02, 2018 | 10:08
    Nostàlgia, però molts bons records!
  38. Icona del comentari de: Anònim a desembre 16, 2020 | 08:07
    Anònim desembre 16, 2020 | 08:07
    Eva, es un text potent i preciós.

Respon a Mar Tingala Cancel·la les respostes

El piano

Comparteix

Le temps de vivre

tout est possible, tout est permis
Comparteix

Hi ha una llum que mai no s’apaga

Morir al teu costat/ és una manera tan divina de morir
Comparteix

Jessye Norman, la veu poderosa

Recordem la soprano veient-la interpretar un fragment de «Tristany i Isolda»
Comparteix

You Are So Beautiful

You're everything I hoped for/ You're everything I need

Passadís

Comparteix

El naïf del Duaner Rousseau

14 quadres mostren l'evolució del pintor francès
Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX

Comparteix