Foto: Amanda Tipton
No pateixis, mare:
yo voy a ver por mí,
fins al dia que marxis del tot,
quan em miris i no em sàpigues,
quan estimar-te no tingui res a veure
amb aquesta tristesa d’avui,
amb aquest voler-te i no tenir-te,
amb aquesta necessitat absoluta que siguis tu,
avui,
qui vinguis i m’abracis.
I Déu en algun lloc
Una parròquia a rebentar a les nou del matí d’un (altre) vuit de març. Flors vermelles, sempre vermelles. Quatre germans tornant a fer passera damunt del riu, i amics que matinen un diumenge perquè sí, perquè tu, perquè la mare, perquè l’amor. Un capellà compromès que deixa de banda totes les frases fetes. Recordatoris esgotats. Anarquistes a les darreres files, dempeus, fins al final –perquè sí, perquè els germans, perquè la mare, perquè l’amistat, perquè l’amor–. Veu de cassalla des del faristol de l’altar –qué grande que viene el río, qué grande se va a la mar–, i a tu que et sembla que la tornes a veure taral·lejant la cançó mentre embotona i desembotona el mateix trau de la camisa una vegada i una altra. Paraules que la recorden, que la riuen, que la ploren. Passes quietes damunt del mosaic de Gaudí quan la gent va a combregar. “La llorona” acompanyant el moment de l’eucaristia –i tu que et sents a punt de rebentar d’agraïment pels dits amics que toquen el piano. La veu que surt malgrat tot –yo voy a ver por mí–, i un altre petó a l’aire, que no serà mai l’últim: te quiero mucho, poquito, nada.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
