Aquest deu ser el lloc

Foto: Toa Heftiba

No sé si el primer llibre que llegeixes, quan tot just comença l’any, és definitori d’alguna cosa. Sí que és cert que l’obres sempre en un estat d’ànim molt concret: aquella sensació que tot encara està per fer i que –més o menys– tots tenim, fins i tot els qui, com jo, mesurem els anys en cursos acadèmics, de setembre a juny. Fins i tot els escèptics i els tristos.

Deu ser una sensació similar a la de canviar de casa. Per això em fa gràcia que el meu primer llibre de l’any sigui Si aquest carrer fos meu, de Stefanie Kremser, un recorregut per les vint-i-dues cases on ha viscut l’autora, des de Düsseldorf fins a Barcelona, on viu actualment, passant per São Paulo, on va créixer, Cochabamba, on va a buscar el silenci i les arrels o Nova York, la ciutat on sempre havia volgut viure.

M’agrada que Kremser faci focus a les cases, als llocs, com si fos una mena de microhistòria dins de la història mateixa que s’esdevé a la ciutat. Tria el refugi i tot allò que s’hi viu, els objectes que conté, els àpats que s’hi fan. L’espai personal, combinat amb la narració del fet íntim, fa que tot plegat agafi una mena de força centrífuga que t’empeny, com a lector entregat i –no ho negarem– també com a voyeur, a tots els lloc físics, emocionals i intel·lectuals que l’escriptora, sense oblidar que està fent literatura i no paper privat, va desgranant al llarg d’un llibre que s’acaba fent curt, en què l’espontaneïtat, penso, és només aparent, per treballada. Divertit a estones, emotiu i viscut. Intens, però equilibrat i mesurat.

Pensava que se n’ha de saber, per escriure una memoir que mantingui l’equilibri entre tots aquests elements. Tots estem una mica enamorats dels records més llunyans, de les millors anècdotes. Sempre correm el perill de mitificar, el de començar les històries amb un clàssic “no et creuràs el que m’ha passat”. Kremser sap trobar el valor en el record petit, en l’espurna quotidiana i des d’allà, caminar tranquil·lament fins al significat ocult de les coses que ens envolten.

Llegia el llibre i pensava en tots els llocs on he viscut. De la meva quinzena de cases, vuit eren a prop de campanars. Sempre m’ha semblat curiós i, des de ben petita, em guiava pel repicar de les campanes. Al basement flat de Londres m’hi vaig fer gran, però quan vaig arribar-hi encara era prou confiada com per dormir tranquil·lament en un pis amb una porta de vidre que es podia trencar d’un cop de puny. L’estudi de París, a Clichy, em va servir per acabar un llibre i refer-me d’un desamor. També per riure, de tant en tant, del tòpic que tot plegat representava. Estic convençuda –i això té una importància especial al llibre de Kremser– que a cadascuna d’aquestes cases hi he après alguna cosa important. Guardo una especial lleialtat a aquelles que no he compartit amb ningú, com si em guardessin alguns secrets i algunes vergonyes. N’hi ha una, fins i tot, que vaig saber que volia que fos casa meva molt de temps abans que ho fos, quan vaig anar a veure-la amb el meu excompany i a ell li va semblar massa petita. Anys després, quan vaig veure que la llogaven, me n’hi vaig anar a viure sola. I hi vaig ser tan feliç que encara avui, quan hi passo per davant, el cor em fa un salt.