Foto: Det N
So you’re with someone
that makes you feel like one of those men
who is invincible.
I’ll go home tonight,
pour a glass of wine,
tell myself how pretty I am.
Just don’t tell me more
and I’ll be fine.
Cèlia Pallí, I’ll be fine
Servir-te un got de vi, repetir-te que ets bonica, que tornaràs a estar bé. Somriure recordant que un dia vas pensar que amb ella hauries fet allò de les novel·les, tancar-vos dos dies sencers en un hotelet de la costa i no sortir per res de l’habitació. Recordar també que algun matí d’hivern es feia el miracle i els condicionals deixaven de fer mal una estona –et besaria, t’acaronaria els dits sobre la taula, et diria a cau d’orella el que em torna al cos i al cor totes les hores que no ets a prop–. Que algun vespre eres capaç, fins i tot, de descartar els subjuntius –tant de bo pogués tornar a dormir una altra nit amb tu–. Que el plaer era tan difícil de contenir com el dolor. Adonar-te que el que més trobes a faltar és que es giri i es deixi abraçar per l’esquena. Assumir, sense retrets ni culpa, que vas fer justament tot el que sempre havies dit que no faries. Riure’t dels teus manuals de supervivència previs a les catàstrofes, brindar per tu i per la teva poca traça. Pel teu desig desbordant de vida els dies que la mort s’entestava a sotjar-te darrere els vidres de casa. Tornar a les cuines que et són refugi, seure a prop de les teulades, deixar-te guiar pels gats al camí d’Alendo, encendre somnis als peus de la santa substituïda i menystinguda, caminar amb compte de no trepitjar cap serp. Estimar aquest trosset de vida que se t’ha fet sorra entre els dits amb tot l’amor que encara et queda.
I no (fer) gaire cosa més.
* Text publicat al blog La vida té vida pròpia.
0
0
