Foto: Mateus André
“És una mica trist, però aquestes coses passen”. El nen, de set anys, tanca el conte que acaba de llegir i te’n fa un resum. El conte és de Michael Ende. Explica la història d’un titella de roba que es dedica a fer riure en Tomàs fins que en Tomàs s’enamora d’altres joguines i llença el titella per la finestra.
És una mica trist, però aquestes coses passen. Sospites sovint que els aprenentatges essencials els fem durant la infantesa. D’adults ens limitem a embolicar la troca, a posar etiquetes i a encaixar patacades cada cop més grosses, però que la vida és injusta i costa de mastegar ho intuïm de ben petits. L’hora del pati es diu així perquè dura mitja hora però es fa llarga. Els ja-no-t’estic-amic infantils potser ens immunitzen contra els ja-no-t’estic-amic tant o més arbitraris que vindran després, però aquells –els de l’escola– ens fan el mal de les primeres vegades.
Així com plores a cada funeral per la mort de la teva cosina, i ja han passat trenta anys, també els insults o menyspreus que reps de tant en tant et remeten invariablement a experiències viscudes a la dècada dels setanta, principis dels vuitanta a tot estirar. La mestra que et va humiliar a crits quan tenies cinc anys per una dolenteria innocent que, a sobre, no havies fet tu. La frase que et va adreçar el D. un dia a la platja, i sempre més ha fet veure que no se’n recorda. La confessió enverinada d’una companya de classe quan vas guanyar el sorteig per fer de príncep a l’obra L’amor de les tres taronges (que va tenir una rèplica al cap d’uns anys, quan ja eres oficialment adulta, en boca d’aquell professor de facultat jove però ressentit que et va castigar amb una nota injusta).
Michael Ende deia que totes les teories sobre l’art i la literatura, incloses les més revolucionàries, les havia après quan era un nen. El teu fill de set anys, que s’ha adormit després de resumir-te el conte, ja sap que l’amor etern trontolla davant d’un aparador ple de joguines boniques. Faries el que fos perquè a ell no el substituïssin mai per un titella més nou, perquè ningú el tirés mai per la finestra. Però l’únic que pots fer, creus, és ser-hi a prop. Intentar recollir-lo al vol quan l’hagin rellevat per un altre. És una mica trist, però aquestes coses passen.
