Foto: Taro Taylor
És una mica trist, però aquestes coses passen. Sospites sovint que els aprenentatges essencials els fem durant la infantesa. D'adults ens limitem a embolicar la troca, a posar etiquetes i a encaixar patacades cada cop més grosses, però que la vida és injusta i costa de mastegar ho intuïm de ben petits. L'hora del pati es diu així perquè dura mitja hora però es fa llarga. Els ja-no-t'estic-amic infantils potser ens immunitzen contra els ja-no-t'estic-amic tant o més arbitraris que vindran després, però aquells –els de l'escola– ens fan el mal de les primeres vegades.
Així com plores a cada funeral per la mort de la teva cosina, i ja han passat trenta anys, també els insults o menyspreus que reps de tant en tant et remeten invariablement a experiències viscudes a la dècada dels setanta, principis dels vuitanta a tot estirar. La mestra que et va humiliar a crits quan tenies cinc anys per una dolenteria innocent que, a sobre, no havies fet tu. La frase que et va adreçar el D. un dia a la platja, i sempre més ha fet veure que no se'n recorda. La confessió enverinada d'una companya de classe quan vas guanyar el sorteig per fer de príncep a l'obra L'amor de les tres taronges.
Michael Ende deia que totes les teories sobre l'art i la literatura, incloses les més revolucionàries, les havia après quan era un nen. El teu fill de set anys, que s'ha adormit després de resumir-te el conte, ja sap que l'amor etern trontolla davant d'un aparador ple de joguines boniques. Faries el que fos perquè a ell no el substituïssin mai per un titella més nou, perquè ningú el tirés mai per la finestra. Però l'únic que pots fer, creus, és ser-hi a prop. Intentar recollir-lo al vol quan l'hagin rellevat per un altre. És una mica trist, però aquestes coses passen.
