Foto: Oscar Keys
Aquestes setmanes de confinament molts ens devem haver trobat per primera vegada passant molts dies seguits sencers en família o tot el contrari, completament sols. Un dia darrere l’altre darrere l’altre, per primera vegada. A priori totes dues coses poden semblar un infern o un descans.
Precisament perquè m’interessa el tema, he fet un parell d’enquestes a Twitter durant aquesta setmana passada. En la primera preguntava què és pitjor: A) Confinar-se en família. B) Confinar-se sol. Un 36% assegurava que confinar-se en família. En la segona, que quines parelles tenen més números de superar el confinament i continuar sent parella quan aquest malson acabi. A) Les confinades juntes. B) Les que no es veuen. Doncs bé, un 64,5% va votar que les que no es veuen.
A mi em sembla de llarg molt pitjor estar confinada sola i em fa por que l’enamorament s’apagui o es difumini si no hi ha contacte. Em fa patir no poder tocar cap persona ni que ningú m’abraci fins que s’acabi aquest suplici. I tinc la necessitat boja d’agafar la cara d’algú a qui estimi i fer-li petons. Però ves, resulta que l’ésser humà és capritxós i idiota perquè sempre vol el que no té. L’altre dia, parlant amb una persona que està confinada amb la seva parella em deia: “Si et confines en parella cremes etapes de seguida i la màgia aquella de l’enamorament veus que es perd a contrarellotge. L’únic que hi ha és convivència, acabes per només compartir pis i al final amb l’altre ni et mires ni t’aguaites”.
Deu haver-hi de tot, a la vinya del senyor. Imagino també aquelles persones que porten una doble vida i que ara estan confinades amb la seva parella i criatures, angoixades sense poder veure l’amant. També, ja sé que existiu, hi deu haver les familietes encantades d’estar tots junts tants dies a casa, mai havien tingut tant de temps per esprémer tan a bastament i fer coreografies pel passadís. Allò que surt a Zona Zàpping.
Tot això, en la tessitura que el coronavirus t’hagi tractat (t’estigui tractant) bé. Perquè en el pitjor dels casos, imagino que el que hi ha és negació, un dol buit, la culpa per no haver pogut acompanyar, per no haver-hi estat. I una soledat increïble, impossible d’assumir.
Un parell de vegades per setmana em passa durant cosa d’un segon que em cau a sobre com un aiguat la idea boja que això no està passant. Que ara em despertaré. Però llavors la lucidesa agafa el timó: mira com juga el temps ara i fa el que vol amb la percepció de les coses, del jo, del nosaltres, de l’amor, de la distància, de l’absència.
51
1
