Aran

Foto: Dominika Roseclay

Unes quantes passes de formiga i ja farà dos mesos que vas arribar. Dir que el temps se’n va de pressa és una obvietat que fa entre mandra i ràbia anar declamant. Sembla un mantra d’aquests que s’intercanvia la gent gran per fer-se companyia en la tasca poc agraïda d’haver de forçar cada cop més la vista per llegir. Però el cert és que vas arribar per tancar un any que, per a molts, ha sigut el pitjor de la seva vida. Nosaltres no podem dir el mateix, és clar. Tot eren incerteses, i en la primera setmana del confinament vam saber que ja habitaves el ventre de la teva mare. Va ser un embaràs de poquets focs artificials, la veritat, de viure’t des del dubte i, massa sovint, de les complicacions. Però la dona que et va engendrar té més força i valor que deu mil exèrcits junts. Com n’aprenem, d’ella. I quant n’hem d’aprendre, encara.

Igual que la teva germana, la nit que vas triar per sortir era d’aquelles de pluja i vent. Aliens a la tempesta, et vam trobar de seguida escalant els braços de la mare, que t’abraçava com un tresor únic i especial. Senzill, com el que ets. No hi ha res que em faci més feliç que veure-la a ella satisfeta i ufanosa, quan et mira i t’alimenta, transportada per l’alegria de tenir-te, d’aquesta manera tan humana i amable. Jo, que soc un home i, d’entre tots els privilegis, també tinc el del centre d’atenció, he après a caminar enrere i respectar aquesta bellíssima intimitat, carnal i emocional, que m’educa i em construeix. M’ho miro des del galliner d’un estimar sense mesura, i ploro sovint per aquest encant de família, que a vegades fa de mal dir, però que és com una casa d’on no vull marxar mai.

Encara no sé a qui t’assembles. Perquè hi ha, també, una pressió ambiental per trobar analogies entre tu i nosaltres, fins i tot en els ascendents. I no et sabria dir ben bé què és el que arrossegues d’un servidor o de la teva mare. Jo penso que vens d’un motlle únic que van trencar només en néixer, i farà que tothom vulgui saber de tu. S’enamoraran de la teva pregona intensitat. Faràs que les muntanyes del teu nom desembarquin a les platges humils, i alçaràs una barraca modesta amb quatre canyes i troncs. Del teu somni profund en brotaran unes arrels finíssimes, i es clavaran arreu, salvant-se de la sal que cou les ferides, fent de tots els llocs la teva llar. I seràs fulla i floriràs, i portaràs els mesos sense erra sempre amb tu. Et creixerà un estiu al cor, i faràs que el vent estengui com la roba neta aquesta olor. Ho aprendràs de seguida de la teva mare: si algun dia a algú li falta un dia bo, tu n’hi portaràs cent.