Foto: Vincent Sheed
Un. Tanques els ulls. Dos. Et desfàs la trena. Tres. No t’acabes d’atrevir però un impuls t’empeny, com quan vols dir una cosa i no goses i t’acaba sortint. T’hi llances. Quin fred. Et despertes tota. Mous els braços, t’obres camí. Voldries perdre’t aquí dins, camuflada entre peixos. I tenir l’aire per viure-hi per sempre.
El corrent t’empeny cap a la dreta. No li duràs la contrària: porta’m on vulguis. Treus el cap, et rep el sol. Els llavis tenen gust d’aigua salada, no te’n saps estar i et poses un objectiu: nedar fins a la boia vermella. Unes quantes braçades esquitxaran els remordiments de l’exercici que et reclama l’esquena. De tornada toques terra i els peus s’enfonsen dins la sorra com si et supliquessin: no marxis encara, queda’t cinc minuts més. Et parlen en l’idioma dels llençols de cada matí.
Amb la tovallola et fas tres tombs al cos. L’estens i t’estires sobre el relleu de petites muntanyes. Les onades agafen aire i el treuen, una vegada i una altra. És el balanceig del mar. Les converses dels veïns, una parella fent-se petons. Una àvia explicant que a la filla de no sé qui li ha passat això. Et distreus escoltant històries que no són teves, ni seves.
Tot és tan fàcil com dir: ei, ara vinc que torno a l’aigua. Vigila’m la bossa o, va, amaguem-la aquí sota i banyem-nos els dos. És hora de dinar, no tens rellotge, són les busques de la gana. El terra crema cada vegada més quan t’apropes al passeig. Hi ha tres nens que venen petxines a vint cèntims.
Obres els ulls. Somies l’agost quan encara ha d’arribar el juny. Però saps a quin prestatge tens el barret de palla, el vestit blanc de Mallorca. Quin és el millor racó de la platja de Sant Salvador. També saps que hi ha d’haver un febrer, un març. Uns mitjons i una jaqueta. Que s’ha de saber comptar fins a tres per valorar el quatre. Que el millor de l’estiu és imaginar-lo cada primavera, mentre amb els dits comences a fer-te la trena.
