L’art de viure sola

Foto: Mitya Ku

Recordo un vespre –devia fer un any que vivia sola i ho portava de putíssima pena– en què vaig decidir sortir a córrer, per provar, ves a saber. No ho havia fet mai. En tornar, vaig dutxar-me i vaig anar al súper de baix de casa perquè (això era nou) em moria de fam i no tenia res a la nevera (això segon, no). Em vaig adonar que havia canviat alguna cosa perquè vaig estar sorprenentment simpàtica amb la caixera. Crec que fins i tot ella se’n va adonar. Eren les endorfines –velles conegudes–, que havien decidit que m’havia de fer el sopar i, fins i tot, menjar-me’l. Com era allò? Va ser un petit pas per a la humanitat, però un primer pas per a mi?

Ara encara visc sola a la ciutat. Ara ja fa temps. Al poble, es queda la mare, que també viu sola, i el pare, que també viu sol. Ara m’agrada viure sola. No ho associo a una cosa trista. Ja no. Prou anys m’ha costat. Primer, no sentir pena perquè els pares visquessin sols, i després, no sentir-la per mi, quan vaig trobar-me també sola.

Al principi, quan no sopava perquè total-per-a-mi-sola-no-em-poso-a-cuinar, la psicòloga em deia: “Què passa, que no et mereixes un bon sopar després d’haver estat tot el dia treballant? Que si no tens ningú a casa, tu no ets ningú? Qui hi ha a casa teua?” I jo: ningú. “Tu! Estàs tu a casa! Ocupes espai, tu, o no?”. Ella cridava una mica massa per al meu gust en un idioma que estic segura que devia ser marcià, mentre jo la mirava amb els ulls molt rodons. “Que si un home no t’estima tu no t’estimes? Pos qui ets tu?”. I jo, suor freda mentre em passaven com estrelles fugaces pel cap tot de preguntes. Per què em feia llàstima la gent que viu sola? D’on havia tret aquesta idea? Què vol dir estimar-se? Pos-qui-soc-jo?

Vaig trigar bastant a aprendre que no em fes pena viure sola. És a dir, vaig trigar a aprendre que viure sola significa viure amb tu mateixa. Haver-te d’enfrontar a tu, als teus fantasmes i a les teves merdes (vull dir dèries, cabòries, misèries, pors). Com que no et pots queixar de cap company de pis, no et queda cap altre remei que queixar-te de tu, i el que en dius no t’agrada.

M’he fixat, en tots aquests anys, també, que la gent fa allò de sobreocupar-se per no tenir temps de quedar-se a soles a casa i observar-se. Arribar amb el temps just a la nit de menjar qualsevol cosa, o menjar-la de camí, pijama, xarxes socials i demà, més. Potser camuflen el fet que viuen sols amb una socialització exagerada sovint amb gent que ni fu ni fa, totes les activitats del barri, dormir amb desconeguts, sortir tard de la feina. Tele. Telèfon.

A vegades em fixo en algunes parelles malhumorades, o forçades i penso: per què no se separen? Per què estan junts? I llavors penso en ferros roents, en mals menors, en pressions socials, en desconeixences d’un mateix, en dependències econòmiques o pitjor, emocionals, en fills i culpabilitats, en pors generals.

Vaig trigar però ho vaig aprendre: què vol dir arribar a casa, que no hi hagi ningú que et pregunti com ha anat el dia i que no passi res. Que mentre tinguis projectes tiraràs milles, que mentre et respectis tot anirà bé. Que l’amor propi és la base de tots els amors i es cultiva i es transmet i enamora i que, de fet, és l’únic que t’ensenyarà a parlar marcià.