Ballarines

Foto: Kryziz Bonny

La bossa la deixàvem sempre allà. No era com ara, que fas qualsevol cosa i ja s’ha de rentar la roba de seguida. Imaginem-nos anar al gimnàs ahir i que avui no hàgim buidat la bossa. Abans portàvem a rentar el mallot molt de llarg en llarg i ningú no es moria. I les mitges. I si la setmana passada la Sònia s’havia fet una carrera a les mitges, avui la portava cosida, no unes de noves, i això que érem nenes de bona família. Però és com es feia.

La bossa la teníem totes igual perquè ens la feien, vermella, de lona, amb el nom de cadascuna bordat amb fil blanc –Teresa Datzira, Elena Amat, Marta Freixa, Anna Fuster–, el nom a dalt, i a sota, el cognom, i amb tres compartiments clarament predestinats: mallot, mitges; sabatilles de mitja punta; sabatilles de punta. Eterns els anys que la butxaca de les puntes era buida. Encara no. Encara no; doncs a mi ja me les va emprovar la Carme dimarts; encara no tinc els turmells forts –vergonya–; a mi m’arribaran segurament dijous; la meva mare diu que se’ns faran els dits torts per a tota la vida.

A la Carme hi havia nenes que li deien senyora Carme i que la tractaven de vostè, les més grans; jo, mai. Sempre bona tarda, Carme, i de tu, i feia tan bona olor de crema per a les mans, tot i que es notava que era per amagar l’olor de lleixiu que feia anar molt a casa seva. Ens ajudava a vestir-nos, ens entretenia o ens feia callar amb una sola paraula i en mig segon si la classe anterior no havia acabat. També ens cosia la goma de les sabatilles només si se’ns havia descosit allà mateix i no era per deixadesa o per mal ús.

El vestidor era estretíssim i llarg i tot ple de les bosses vermelles, i feia olor de peus i resina que ens posàvem a les sabatilles per no relliscar. (Si l’olor es pot mesurar en unitats i aquestes unitats són individuals, com pilotes de ping-pong minúscules que floten sense pansir-se, hi havia unitats d’olor de l’any 1961 que ningú les havia fet fora per falta de necessitat). Era un passadís que ens feia compartir coses vulguis no vulguis, estàvem tan juntes que ho sentíem tot de tothom, perquè allà dins s’hi sabien coses increïbles sobre nenes ballarines russes que les feien posar amb les cames obertes contra la paret i els saltaven a sobre per obrir més l’andeor, que s’escriu en dehors. I les mitjanes-grans, mentre es lligaven les sabatilles i les petites de la classe d’abans ens vestíem per anar cap a casa, encara s’hi abonaven i deien coses que ens fessin por, sense mirar-nos. Una ballarina va ballar tant que li van caure totes les ungles dels peus i no li van tornar a créixer mai més. Les miràvem aterrides dins mallots que encara no eren res, perquè un mallot que no ha ballat és com un violoncel nou, que per més que te l’hagin fet a mida, fins que no s’omple de música no fa art.

I arribava a casa i volia ser ballarina per sempre, però tenia por de fer-me massa famosa i que l’ETA em segrestés o posés una bomba sota el cotxe del papà. Si ho hagués explicat a la mamà segurament m’hauria dit que l’ETA no empaitava ballarines, per més famoses que fossin, i que hauria pogut fer la volta al món de teatre en teatre sense haver de tenir gens de por per això. Però jo sabia que la mamà no volia ni de lluny que fos ballarina, i també m’adonava que jo pensava coses que feien patir massa i que potser ella no les havia de sentir perquè la farien patir més que quan la mare de la Sandra li va dir allò dels dits, que per culpa de les puntes se’ns farien torts per a tota la vida.

​@esierraserra