É um belo horizonte, é uma febre terça
São as águas de março fechando o verão
É a promessa de vida no teu coração
Avui volia fer un text que es titulés Benvingut setembre, o alguna cosa per l’estil, que parlés de la nova etapa que comença cada any en començar aquest mes; que digués que les pluges de setembre són les nostres águas de março (é o pau, é a pedra, é o fim do caminho) i dir que setembre és com una dutxa fresca de bon matí, que fa mandra però t’activa i que ens desperta de la letargia de l’estiu.
Passa que avui, que és el primer diumenge de setembre i el Montsià desperta inundat i negre igual que fa dos anys, ens hem llevat també amb la notícia de la mort de Carme Junyent. I per això, per aquest ambient apocalíptic que aquests dos fets combinats han anat donant al matí, he canviat lleugerament de tema sobre el qual escriure.
M’he posat a llegir entre vídeos de riuades dels pobles veïns que salten de mòbil en mòbil un parell de textos de Junyent. La vida no és breu i Morir-se en català, els titulava. En el primer, del febrer del 2023, explicava que feia anys que vivia la vida a força de coses que volia fer abans de morir-se i que tenia escrites en una llista, i que li feia ràbia perdre el temps. En el segon, publicat pòstumament, explicava les dificultats que en què es troba una persona per morir-se en la seva llengua a casa seva, en aquest cas, en català a Catalunya.
No sabia que estava malalta. En l’única ocasió que vaig poder interactuar-hi, va ser de manera indirecta a través de Catalunya Ràdio: jo proposava tres neologismes que usem al Delta de l’Ebre i ella havia de dir si els acceptaria o no. Em va comprar poc-suc i morrandes i em va desestimar alego, perquè per més que ho digués ma iaia, és “un cas clar de castellanisme”.
Sembla que les barrancades han tornat a fer mal a les Cases d’Alcanar, urbanitzacions, camps d’arròs, etcètera. (Aquí sempre patim per l’arròs, a més de per la gent i els habitatges.) Però ha tornat setembre (é o carro enguiçado, é a lama, é a lama. É um passo, é uma ponte, é um sapo, é uma rã), amb la violència amb què sol anunciar-se últimament, maldestre com un nadó gegantí, com una pilota de bàsquet sobre una taula parada, com una ensopegada.
I ens agradi o no, ens ha rentat la cara i d’una sacsejada ens ha llançat al bell mig de la vida, que per primer cop em plantejo, gràcies a Junyent, si no és tan breu com em pensava. (És un horitzó bonic, una febre intermitent, són les aigües de setembre que tanquen l'estiu. És la promesa de la vida a dins del teu cor).
Posaria la mà al foc que aquí baix, en estes terres maltractades, un sí que es pot morir, encara, en català.
