Hi ha qui mira mapes, col·lecciona papallones, és fanàtic del futbol o té un TOC amb la neteja. Jo busco maneres d’optimitzar el temps. Si ara que la xica mira la bombeta del sostre em vesteixo, ja ho tindré fet. I si en canviar-li el bolquer ja la vesteixo a ella, també. I si em rento les dents mentre em dutxo; si m’enduc gots del menjador i els deixo en passar per la cuina, camí del quarto. Si cuino tres plats alhora. Si duc sabates sense cordons. Però no només això, que ja sé que fa qualsevol persona a càrrec d’una criatura o d’una llar. Presto molta atenció a com passo el temps. Em crispa, em preocupa, m’angoixa regalar temps estúpidament. És com deixar una aixeta oberta.
No suporto mirar la tele per mirar. O quan m’adono que estic mirant el mòbil per no veure res en concret, empassant-me contingut intranscendent que ha preparat qualsevol des de l’altra punta de món per alimentar no sé quina merda d’algoritme, em sento idiota. Em fa mal com una gardela al sec de la cama. Si decideixo invertir l’hora que la nena fa la migdiada a dormir en lloc de treballar, creu-me que és una decisió pensada, ponderada i conscient; i absolutament necessària.
És diumenge, fa un sol preciós de primavera i una brisa fresca que demana rebequeta. Són dos quarts de nou del matí i mentre la xiqueta fot certa urgència que li faci cas he de decidir quins seran els següents passos, com invertirem el temps d’aquest matí esplèndid. Ja estem les dues vestides i més o menys adecentades i podem anar a caminar per un poble encara desert i tancat, quedar-nos a casa fent serra merra, gronxant-nos o posant-nos coses a la boca per rosegar o pujar al cotxe i anar a fer un tomb. Em decideixo per això últim. Som Thelma i Louise. Llàstima que no ho recordarà, penso. A ella li agrada la música que escullo, o almenys no es queixa, i la veig mirar per la finestra i li explico: mira a banda i banda, filla, veus los quadros inundats, que fan d’espill al cel; ho veus que és de color blau i que volen los moixons? I veus los arbres allà al fondo, són eucaliptus, és igual, són arbres. Saps com fan els moixons? Piu-piu. Mira, filla, mira que bonic, aigua a banda i banda, i aquí ja està verdet, que han plantat l’arròs en sec i comença a despuntar. I ella ho mira tot molt seriosa, com parant atenció, que ves a saber.
I en res arribem a casa la iaia, rodejada de camps i floretes de colors (són petúnies, és igual, són floretes) i esmorzem al porxo. Perquè el temps és preciós segons a què el dediques. I segons a qui.
2
