Recordo que quan era menuda em costava molt decidir qualsevol cosa. Diria que, en general, encara em passa, però ara la vida empeny i no puc perdre gaire temps a decidir segons què, suposo que em baso en l’experiència i en la intuïció per dir aquí ja l’he cagat abans, ara trio B. Hi ha gent que, en canvi, sembla que ho ha tingut sempre tot molt clar. Estudiaré això, em casaré, viuré a tal lloc; fins i tot he conegut noies que als quinze anys ja tenien claríssim quin nom posarien a la filla, si mai en tenien (que portaven intencions que sí, de cap altra manera sinó podrien tenir-ne un nom decidit) i era nena, i quin li posarien si era nen.
Sincerament, i per allò que no som sempre la mateixa persona, m’encaixa molt més que hi hagi gent com la meva amiga, que digui: “Li vaig posar aquest nom i, potser si l’hagués parit l’endemà, n’hi hauria posat un altre”. Això em remet ràpidament al que explicava Pere Estupinyà en l’últim programa d’El cazador de cerebros on entrevistava Daniel Kahneman, Premi Nobel d’Economia, per incorporar elements de la psicologia a les bases del comportament econòmic de l’ésser humà.
Kahneman té tota una teoria sobre biaixos cognitius, interpretacions errònies sistemàtiques de la informació disponible que exerceixen influència en la manera de processar els pensaments, emetre judicis i prendre decisions. (La imatge que es deriva de les primeres impressions costa molt de canviar.)
Aquesta influència inclou estats d’ànim, sentiments o factors inesperats i aleatoris que distorsionen la nostra percepció influint en les nostres decisions. És a dir, que no és el mateix anar a una entrevista de feina en un dia assolellat que plovent, posar-te un vestit vermell que uns pantalons negres, o escriure un text com aquest si jo ara estic trista, que si estic contenta, o nerviosa o tinc pressa, perquè em quedarà d’una manera o d’una altra.
Kahneman fa servir la metàfora dels dos sistemes, segons la qual, per prendre decisions, en tenim un de més intuïtiu i un altre de més analític i reflexiu. Ens agrada pensar que som éssers racionals que analitzen i sospesen les decisions que prenem diàriament, però les investigacions de Kahneman han demostrat que aquesta part reflexiva només apareix de tant en tant. Que la majoria de decisions les prenem en pilot automàtic, des de l’emoció. En tot cas, després ja busquem motius racionals per justificar-les, si és que en necessitem.
La majoria de decisions que prenem no tenen una rellevància crucial o que vagi més enllà del dia que ens ocupa: què dinem, què em poso per anar al mercat, deso això aquí o allà. Però sí que hi ha un grup de decisions transcendentals (quina professió estudio, me’n vaig a viure a l’estranger o no, acceptar tal feina, adoptar una mascota, etc.) i llavors hi ha una sèrie de petites decisions que prenem o no prenem per intuïció, que ens encarrilen cap a coses que en el fons volem que ens passin: podries no enviar aquest Whatsapp però t’has mirat a l’espill i t’has vist guapa i t’hi has atrevit. O potser estàs ovulant, amb els estrògens allà dalt, i t’has dit què coi, envio el CV aquí. Redacto aquell e-mail. Em presento a tal concurs. Va, provem-ho aquest mes. Tot perquè aquell dia estàs de bon humor i en realitat, el més probable és que cap d’aquestes decisions et canviïn el més mínim la vida, però (però!) podria ser que alguna sí.
La frase de la meva amiga em va deixar tot el dia pensant-hi. Qui sap si cap de les dones que es diuen Dolors és fruit d’un part insofrible, cap Primitivo fruit d’alguna amant de l’ordre, o si hi ha cap Victòria que hagi costat molt a arribar.
2
