Ma germana m’envia un text que li havia escrit el 2008. En aquells anys no estava encara generalitzat l’ús de les xarxes socials, així que, des del lloc on estava, si volia explicar als meus amics i familiars com m’anava la vida, els escrivia e-mails generalitzats. Vull dir, redactava un e-mail a mode de diari i l’enviava a unes quantes persones alhora.
Havia oblidat per complet aquells e-mails. Vivia a Madrid, llavors, en una mena de parèntesi inconscient que vaig fer després de la carrera i abans de decidir què fer amb la meva vida. M’hi va dur una entrevista de feina que no va quallar, però vaig decidir que m’hi quedava uns dies que al final van ser uns quants mesos. El cas és que vaig començar a treballar com a professora d’anglès d’extraescolars, i en un restaurant de Malasaña que suposo que ja no deu existir als vespres i caps de setmana.
El que em va sorprendre d’aquell e-mail és la llibertat amb què escrivia. És mentida; en realitat, em va sorprendre com de lliure era per escriure, i per extensió, per viure. Si bé és cert que escrivia normalment quan tornava a casa (si les golfes on dormia i on no cabia dreta es podien considerar casa), ben entrada la nit i la barrila. El tema principal d’aquell correu era que al restaurant on treballava, quan algú em demanava què els recomanava de la carta, tenia prohibit de donar la meva opinió. I el text, em fa vergonya però us ho ensenyo, començava així: “Hola, muchachada! (Jo en aquella època estava obsessionada amb Muchachada Nui.) Com que fa temps que no escric dic, va pos, aprofitant que no tinc son (porto lo menos tres cafès al cuerpo) vos vaig a contar unes quantes xorrades que m’han passat avui. Pensaments profundos, no? Dic, ec, que no dec ser mig anormal???”
A Madrid vaig fer un millor amic. Es deia Irakli i era de Geòrgia (no la dels Estats Units, l’altra). Teníem la mateixa edat i els mateixos horaris perquè ell també treballava de cambrer. Ell feia anys que rondava per Madrid. Jo no hi coneixia ningú. Li vaig dir mira, Idalgui, (els primers dies vaig estar cridant-lo així perquè li havia entès malament el nom i ell no es va atrevir a corregir-me fins que no va haver passat almenys una setmana. Llavors vam estar una setmana més rient d’això tan burro. I després vaig aprofitar per canviar-li el nom segons l’ocasió: Ressacli, Borracli, Cansacli, Contentacli.). Mira, Idalgui, jo no necessito un afer ara mateix, jo el que necessito és un amic. I vam ser amics, com dos xiquets que els han deixat fer d’adults en una ciutat sense família.
En llegir el meu text antic, he trobat a faltar en mi i ara aquella persona despreocupada que vaig ser, abans que em ploguessin els problemes d’adults a sobre. Abans que m’imposés els meus propis prejudicis, complexos i restriccions. El món encara era utòpic i servidora tenia una mancança absoluta i perillosa de temor. Ara hi penso i crec que no me’n van passar més perquè no devia tocar-me.
“A la casa de comidas on treballo, esporàdicament me demanen suggerències de la carta i com que això és una cosa que tinc terminantment prohibida degut a la meua manca de coneixements sobre el tema, sobre el registre i més coses que ja sí que no entenc, claro, a vore, a mi me diuen nos puedes recomendar algo i vulgues que no, jo ja me poso nerviosa perquè els he de dir que no em deixen. A vore com ho dius! Com si no estiguessa bé.”
L’altre dia feia un talladet amb ma mare al d’Alemany i per davant dels finestrals de l’avinguda va passar un senyor gran amb l’americana deixada caure sobre les espatlles, els braços sense posar, les mans agafades per darrere l’esquena, i ma mare m’hi va fer caure, que tenia el mateix posat calcat que mon iaio. “Pareix mentida com fa uns anys, caminaven per estos mateixos carrers gent que ja ha desaparegut. I ara en passeja una altra.”
Em pregunto en quin moment vaig començar a posar-me pedretes a la motxilla, cordills als canells. En els brancals de quins carrers que hem passejat deixem assegudes les persones ingènues i alegres que hem sigut. I qui són les que hi passegen ara en nom nostre. Per on va morint-se-mos la vitalitat. Un dia d’aquests escriuré a l’Irakli i, quan em contesti, comptaré les capes i capes de maduresa que li hagin caigut a sobre.
3
