Foto: Adrian Fallace
Ma germana Núria m’ha prohibit escriure avui cap paraula trista. M’ha dit, Maria, aixeca’t contenta avui, fes-me el favor, i escriu un text alegre, que estar trista només serveix perquè et segueixin els gats pel carrer. Jo l’he rectificada i li he dit que la tristesa és un mecanisme de defensa per demanar ajut i de vegades passa que si estàs molt trista algú s’enamora de tu i intenta salvar-te, però no és a mi a qui passen aquestes coses, així que li he fet cas.
M’ho deia perquè avui faig anys, cosa que no té cap mèrit, ja ho sé, més enllà de no haver-me mort, que no és poca cosa, si ho penses. Avui fa un any exacte un ocellet amb unes plomes precioses però d’un color apagat em va dir que sobretot bufés ni que fos una espelma, que si no bufes per l’aniversari se’t gira l’any en contra. I me les vaig anar a comprar jo mateixa i a les postres del sopar, les vaig enclavar –que eren toves– i les vaig bufar. Feina feta. No vull ni pensar com hauria anat l’any si no les arribo a bufar.
Res de coses tristes, res de coses tristes, em vaig repetint i la cosa més contrària a la tristesa que se m’acut em va passar fa pocs dies i et diria que va ser la millor cosa de l’any. Maria, estic molt content! M’ho deia amb veu de brioixet i saltant-se les erres i les esses un nen de dos anys l’altra nit que vam sopar junts. Era la nit abans de la nit de Reis. Jo també, Alguer, abraça’m. Sí! Estic molt content!, em va repetir mentre em feia una abraçada arran de terra. I mira que jo no ho estava, de contenta aquell vespre, fins que l’Alguer no m’ho va dir. I llavors em va agafar una cosa al pit i a les llàgrimes que vaig acabar entenent que la felicitat devia ser allò. Allò mateix. Un nen explicant-te que està molt content. La felicitat, l’amor, la pau, déu, per als místics.
Acumular anys té dues coses bones: vas desvelant incògnites sobre la vida i vas coneixent persones que la fan més agradable o més estimulant. Coses com que les lleis dels sentiments poden canviar d’un dia per a l’altre i més val saber nedar en el buit. Que els matins són més bons quan l’amor et diu bon dia i abans dansaven els meus ulls, les teves flaires i ara ja no i no hi ha prou tiretes al món. Que no te’n pots refiar d’algú que vagi vestit de rigorosa alegria, que potser et roba el somriure i et deixa sense. I la tristesa ningú la vol però hi ha gent que se n’enamora i es quedaria a viure al mateix carrer.
I així i tot, la vida té regals com l’Alguer que em diu que està molt content i només per això, crec que els anys que vindran ja me’ls estimo. Va ser un ocell de plomes apagades que em va ensenyar que la vida s’ha d’aprendre a estimar fins i tot quan fa mal. I avui soc jo qui en despertar s’ha vestit de rigorosa alegria per fer-li cas a la Núria i compte, que potser et robo el somriure i et dic mig d’amagatotis que jo sí que m’estimo la vida quan la vida fa mal igual que m’estimo les persones que no em saben estimar.
