Quando sei qui vicino a me
Questo soffitto viola
No, non esiste più
Io vedo il cielo sopra noi
Che restiamo qui
Abbandonati
Come se non ci fosse più
Niente, più niente al mondo
Il cielo in una stanza, Gino Paoli
Fa anys, quan va passar, vaig preguntar a una amiga com era que havia començat a sortir amb l’I., un company nostre de feina, com és que després de tant de temps de treballar junts s’hi havia fixat ara. I em va dir: “Un dia vam anar tots, com tants altres dies, a fer una cervesa en plegar. I de sobte ell va dir el meu nom i es va posar a caminar al meu costat i… ja està, no ho sé explicar: tot d’una el vaig mirar i el vaig veure diferent, tot va canviar.”
Segueixo un compte de Twitter que sol publicar cites amb un criteri una mica dispar. Vull dir que igual et parafraseja Ursula K. Le Guin que un anònim de Pinterest. En tot cas, va ser en un d’aquests últims casos que vaig llegir que hay tres lugares mágicos donde el mundo deja de doler: la ducha, el sueño y el abrazo. I Battiato, vaig pensar jo ràpidament.
I és que, si us soc sincera, posar-me vídeos de Franco Battiato per a mi té un efecte balsàmic. És un forat de cuc. Hi entro quan em cal, em tanco dins del lavabo dins del quarto i busco el vídeo d’on amb setanta anys arrenca a botar una sala sencera amb Voglio vederti danzare, o la versió que en fa d’Il cielo in una stanza. (“Quando sei qui con me, questa stanza non ha più pareti ma alberi, alberi infiniti […]”). Me n’aprenc les lletres, les tradueixo, les taral·lejo quan ningú em veu i el miro moure’s i, no ho sé explicar: algun gest, una cosa genuïna me n’enamora una mica.
Deia Margery Williams Bianco a El conill de vellut que “et transformes. Es triga temps. És per això que no els passa sovint a les persones que es trenquen amb facilitat, o que tenen vores afilades, o amb les quals s’ha d’anar amb cura. En general, quan ets de veritat, la majoria del cabell se t’ha gastat de tant acariciar-te’l, i els ulls et cauen, et fallen les articulacions i estàs flàccid. Però totes aquestes coses no importen gens, perquè un cop ets de veritat no pots ser lleig, excepte per als que no ho entenen”.
A mi un dia també em va passar. Va ser un instant, ja fa molts anys, no ho sé explicar. Aquell sostre violeta va deixar d’existir, veia el cel damunt nostre, que ens estàvem allà, abandonats, com si no hi hagués res més, res més al món.
A vegades n’hi ha prou amb un instant per enamorar-te d’algú. Una cosa inexplicable. El moment en què algú deixa de ser lleig o normal o invisible per ser una habitació sense parets, arbres infinits, la immensitat del cel. Excepte per als que no ho entenen.
