Vaig llegir no sé on que si vols saber si un home et tractarà bé, t’has de fixar com tracta la seva mare. He recordat aquesta frase llegint l’entrevista de Gemma Ventura a Neus Carbonell. I aquesta frase m’ha remès a una època que tenia oblidada. Sepultada, més aviat, sota carretades de mecanismes de defensa.
Ara que ja ha plogut prou (i tampoc crec que em llegeixi, francament), diria que ja ho puc explicar. Fa anys vaig sortir uns mesos amb un noi (no sé per què continuem dient nois a homes de més de trenta; en tot cas) italià. Pel meu aniversari em va voler fer una sorpresa i em va dir escull una destinació: Marràqueix, Roma o la meva ciutat (d’Itàlia). Vaig escollir Roma. I al cap d’uns dies em va informar que mira, no, aniríem a la seva ciutat, que havia quedat amb un familiar per fer uns tràmits per vendre el pis de sa mare (que, per cert, vivia allí; al pis, vull dir, i pel que vaig entendre, ella no el volia vendre: fort).
Ara ho penso i no sé ni tan sols per què hi vaig accedir. (Per sort ens fem grans i sàvies; la part bona de les arrugues.) Quan vam arribar a casa sa mare, es veu que feia anys –entre un i quatre, no ho recordo– que no es veien. Per més que la dona ho va intentar, no es van besar, no es van abraçar, això sí: ens quedàvem a dormir allà i ell acceptava de bon grat que ella ens fes el menjar i que (atenció) no mengés amb nosaltres. No en donaré més detalls, només diré que va ser el pitjor viatge que he fet a la vida i que després d’allò la relació es va acabar.
Amb això tampoc vull dir que totes les mares siguin éssers de llum que hagin de ser venerades pels seus fills de manera incondicional. Hi ha mares absolutament trastornades que fan malbé les infàncies dels seus fills, està clar. Però hi ha alguna cosa patològica en tot això que si no es talla (o es tracta) en algun punt, es reprodueix a les següents generacions. (Un altre dia podem parlar de per què si és impensable que un es parteixi la tíbia i no vagi a mirar-s’ho al metge, quan es tracta de salut mental hi hagi gent que prefereixi no tractar-se.)
El que sí que és cert és que sempre que veig un noi parlant malament a la seva mare, a l’acte penso en la seva nòvia i desitjo que el deixi, que l’engegui ràpid per estalviar-se una relació tòxica i uns quants malestars, com a mínim. I, no ho sé, però suposo que en aquest mateix text es podrien invertir els gèneres i també funcionaria.
Sovint això s’aprèn quan ja t’ha sortit la primera arruga a la cara: la veritat és que s’està molt bé amb algú que somriu, que no crida i que no falta al respecte.
11
1
