Hi ha anys que fan preguntes i d’altres que en responen.
Zora Neale Hurston
Una vegada algú em va dir que el cabreig és proporcional a l’estima que se sent per una persona; de manera que si t’enfades tant amb algú que han de passar, què sé jo, sis anys per poder tornar a mirar a la cara aquella persona, és que te l’estimaves bastant.
Suposo que, per la mateixa regla de tres, la decepció deu ser proporcional a l’admiració que se sent per una persona. I que també es deu poder aplicar a equips de futbol, vistes les reaccions dels aficionats a les sortides dels estadis quan el seu equip perd, o als votants d’un partit polític quan aquest partit pacta amb el seu botxí.
A mi el que m’interessa avui és la decepció personal. Per posar un exemple simple, recordo quan em vaig assabentar que el Louis CK es masturbava davant de dones que l’admiraven sense el seu permís, per dir-ho fi. Quin greu. No l’he pogut mirar mai més de la mateixa manera.
A vegades les expectatives amb algú són altíssimes. O la història que ens hem muntat nosaltres sols és desproporcionada. També és possible que algú pensi de nosaltres mateixos tot de coses bones que en realitat no som, i que s’emporti un desencís en conèixer-nos millor. Qui sap.
Ben mirat, és impossible que una persona no et decebi mai i, de fet, com més contacte hi tens, més probabilitats hi ha que la conducta d’algú no estigui a l’altura de les nostres expectatives en algun moment o altre. (Suposo que així comencen a acabar-se molts matrimonis). Però no parlo d’això. Més aviat parlo d’algú a qui, sense conèixer bé del tot però que admires, et pensaves que era d’una manera, que et tenia en consideració, que pensava de tu certa cosa, del món certa cosa, i que en realitat en pensa una altra.
Després d’anys d’incertesa, segur que el 2023 respondrà moltes preguntes. No hi ha res com el temps per anar desvelant veritats. Un calendari d’advent de la vida consistent a fer caure vels, ara aquesta, l’any que ve qui; quants vels m’han caigut a mi amb els anys sense que ni tan sols me n’hagi adonat?
El que avui és una certesa potser en uns mesos serà tot el contrari, a través de (o gràcies a) experiències decebedores. Així doncs, la decepció, tot i que desagradable com un cop a l’osset de la rampa del colze, com un rosec a la boca de l’estómac, o un pes a sobre el cap, com un barret de pluja només per a tu, no és més que una finestra a la veritat, un tocar de peus a terra.
Hi ha anys que fan preguntes i d’altres que en responen. Potser en part la vida és això, anar aprenent a còpia d’aquestes vivències i no fer pujar ningú a un pedestal des d’on es pugui matar.
6
