No hi havia primaveres

Foto: piotr (peter) chlipalski

És boig i ximple però ho vaig fer. En la pitjor temporada de la meva vida, una persona em va recomanar que anotés dues paraules en dos papers diferents. Que els cremés a la barbacoa de la terrassa, n’agafés una mica de cendres, les posés en una copa de vi negre i me la begués. Crec que en aquells moments, si m’haguessin dit que em plantés a la terrassa del Mandarin Oriental i ensenyés el cul mirant a l’estàtua de Colom, també ho hauria fet. Tant se val, no va servir de res, us ho he de dir, però contenta una estona sí que m’hi vaig posar. Pel vi.

I ara que s’acosta Nadal, potser no ets tan especial i acabes fent el mateix que fan els altres: balanç. De l’any, de la situació, et mesures el grau de felicitat per veure si ho estàs fent bé; sobretot ho compares i ja sempre més ho compararàs amb aquella època en què vas cremar dos papers amb dues paraules escrites i te’n vas beure les cendres en una copa de vi negre, amb l’esperança que aquell ritual et lliurés de tots els mals, amén.

No ha passat tant de temps, però et sembla una altra vida. I potser fins i tot ho va ser. Avui llegies el diari –perquè sí, en aquella època també et va agafar per fer un diari, no fos cas que alguna estupidesa es lliurés de quedar documentada– i t’has espantat en llegir una llista titulada coses que et salvaran la vida aquest dos mil catorze i signada el dia del teu aniversari, acabat d’estrenar l’any. I allà escrites hi havia ordres com penja els quadres, compra més plantes, fes-te el sopar. I l’hòstia-puta t’ha sortit sense avisar, com arribaven aquells fantasmes que venien a visitar-te quan vivies sola i que a còpia de mals pensaments repetits com una nàusea et van ensenyar que, nena, el que havia d’anar bé era l’any i no tu.

Resulta, ara ho veig, que m’havia buidat d’alegria. De felicitat, ves, jo no en tenia, m’havia quedat sense. I no només per allò que em va dir el neuròleg, fixa-t’hi. Era tot el que no havia estat i algun dia havia d’arribar i suposo que mira, ja que hi érem. I ara entenc que és per això que, en aquella època en què em van recomanar que cremés dos papers amb dues paraules escrites i me’n begués les cendres en una copa de vi negre, no hi havia alegries que valguessin, no hi havia música, no hi havia divendres a la tarda havent plegat, no hi havia primaveres. Mama, no hi havia primaveres.

I ves a saber si no va ser aquella llista que ara m’esborrona, i el fet de seguir-la fil per randa, la que em va tornar, lenta com els primers petons, l’alegria.

I ara que s’acosta Nadal, i que potser no ets més especial que els altres perquè al capdavall acabes fent balanç de l’any igual que tothom –i bé que fas–, ara m’adono que fa molts mesos que només ploro d’emoció.