Foto: Ffion Atkinson
El dia que vaig néixer va venir ma tia Rosa Mari a mirar si m’havia lliurat de les orelles de pàmpol que tenien ella i mon pare. Va sortir contenta de l’hospital, però poc li va durar l’alegria perquè el segon cop que ens vam veure ja se m’havien desenganxat.
Per sort jo no me’n vaig assabentar fins passada la comunió, i si no hagués estat pel marrec aquell que un dia a l’hora del pati em va dir “i tu què mires, aurelluda?”, potser no ho hauria sabut mai.
Però va haver-hi un altre dia –us parlo de quan ja no tenia sensibilitat a la cama ni al peu esquerre– en què, mirant-me a l’espill de l’habitació, vaig sentir-me dir, en veu prou alta perquè també em sentís ell: “Amor, crec que avui em faré una cua per sortir”.
Ja no volia ser guapa; volia ser valenta.
11
0
