Foto: Liza Savchukova
He tingut, al llarg de tots els anys que acumulo, moltes vegades la sensació que la vida m’ocorre pell endins. Que moltes de les coses que m’han passat pel cap (i pel cor) no les he compartides amb ningú. S’han quedat budells endins, costelles endins, boca endins.
Tinc també una capacitat remarcable –i això és una cosa que li passa a moltíssima gent, no és cap mèrit– per fixar-me en les olors i associar-les a estats d’ànim, a records perfectament vívids, a èpoques de l’any, sobretot. Olor de quan arriba la primavera, olor de quan comença el curs, olor de fred, olor de Nadal, olor del dia que vam passejar per aquell carrer.
Em passa el mateix amb cançons que ja no puc escoltar perquè m’envien directament a una altra època que ja no és. A converses que ja no tenim, a il·lusions que pertanyen a un abans que ha quedat a les fosques. Només el temps acaba il·luminant certes fraccions del passat, les més afortunades, i la resta és un lloc obscur, d’un vellut negre infinit.
M’adono ara –ho intuïa, eh– que a la vida he callat tants nos, tants prous, tants no vull, tants no m’agrada o no hi estic d’acord que l’univers interior no té lloc per un crit més amb els llavis closos.
Certament, seria bonic tenir la tendresa a prop per parlar-li dels peixos de colors que em ballen en el fons del mar més íntim. D’aquesta vida que m’habita, d’aquestes ganes d’expressar-me perquè si no, totes les èpoques faran olor de solitud i es mouran al ritme d’una música que ja no sé taral·lejar.
7
0
