Tot el que no tinc

Foto: Liz West

Avui volia escriure un text bonic, que estigués ple de versos, de frases que parlessin de l’amor i l’amistat, les flors i la primavera, dels nadons quan riuen, perquè avui fa sol i les venes em baixen carregades de ganes de besar. Però reconec que em costa. No tinc paraules boniques que parlin de la censura o la repressió, de l’estratègia de la por, de la prohibició de voler ser d’un poble que deixa al descobert les vergonyes d’un estat poc democràtic. Em costa escriure res bonic perquè d’enllà de la finestra m’arriba un deix de dictadura –les coses pel seu nom, que ens hem fet grans– i se m’arronsa el nas.

Però si no ho faig guanyarà el mal; si no ho faig, deixo que guanyi la lletjor, la tristesa, la ràbia, la frustració. Som responsables de les paraules que escollim i de les coses que projectem en moure’ns i en mirar i de quin paper fem davant la vida. Eu, crec jo. I si no ens esforcem a crear bellesa al nostre voltant, ens quedarem ben sols en la foscor. No. Que no guanyin. Que no ens prenguin la bellesa.

La setmana passada em vaig pegar un tabalec. No ve al cas, però els tabalecs fan mal. Sort que algú em va dir: “Ràpid. T’has de recuperar d’aquest cop ràpid, no tenim gaire temps per dedicar al disgust. Avui, demà, val, però dimecres et lleves, t’espolses com quan queies amb la bici pels carrers de grava dels estius, saps, i et refàs, perquè si no estàs sencera, res no sortirà sencer”. (He de dir que m’estimula aquesta manera d’enfocar la vida, com si tot fos part d’una missió que no pot fallar i que no acabo d’entendre.)

Vaig decidir fer-li cas. Em vaig prendre aquells dos dies i no més per estar fluixa, dèbil, trencada i centrada en tot el que no tinc. (No tinc justícia, no tinc el govern legítim, no tinc llibertat d’expressió –o si no explica’m per què escric això una mica espantada per si em citen a declarar–, i no tinc cap fill.) Dos dies i prou, perquè si no celebro la part bona de la vida guanya el mal –guanya la lletjor, la tristesa, la ràbia, la frustració. Perquè l’únic que ens pot curar d’un tabalec és l’art, l’amor, l’alegria, encara que no sàpigues quin racó precís de la terra s’ha de gratar per fer-la sortir.

Quan em vaig llevar dimecres, vaig veure que les tulipes estaven a punt de florir i serien del color dels flamencs del meu poble. Per ara tinc tot el que m’enamora de les persones: la dignitat, l’honestedat, la lleialtat, la coherència i el coratge de qui sap dir t’acompanyaré fins al perill amb el caminar tremolós dels impossibles, perquè tot apunta que és l’hora exacta dels valents i no hi ha res més coratjós que desafiar la pena.