Foto: s999
En Roger Mas parla i canta sobre el dolor de la bellesa. Ho va fer l’altre dia a Palamós, tan a tocar del meu racó que no vaig poder no anar-hi. El cantautor –”gran poeta entre músics i gran músic entre poetes”, segons la definició que en fa ell mateix–, la cobla Sant Jordi, la lluna i un cel que es va anar fent fosc al ritme que tocava.
Entre cançó i cançó, en Roger va explicar que tu, jo i la mare que canviava bolquers a mig concert –era de franc i a l’aire lliure– som funàmbuls entre dos estats de consciència: el de les situacions especials com el naixement d’un fill, l’enamorament o la mort d’algú proper i el de la rutina, en què anem tirant sense trasbalsos anímics dels que ens sacsegen tant que ens poden fer parar bojos.
Comento a una amiga escriptora que estic bastant fora de la vida però que –hola, paradoxa– em sento molt viva. Més que del dolor de la bellesa, crec que gosaria parlar de la bellesa del dolor. Perquè la tristesa fonda et fa mirar el món des de lluny (no va amb mi) i amb lupa a la vegada (goita quin detall més bonic). La meva amiga, que és una novel·lista amb ull clínic, m’informa que això té nom: hiperestèsia.
El dolor, lluny d’anestesiar-te, et multiplica la sensibilitat. I és aquesta sensibilitat exagerada la que et porta a fixar-te també en la rosella que treu el cap entre el ciment, en la mà que t’ajuda a sortir del pou, en aquest amor que camina sense nord però que existeix. En la vida, que creix com la flor vermella a l’asfalt i que té les de guanyar: sap que tard o d’hora acabarà sent l’única sortida possible.
24
6
