Una nena estudia el seu reflex al mirall d’un tocador vell. Està asseguda en una cadira de fusta i de vímet, els peus no li toquen a terra i els balanceja amunt i avall mentre amb les mans s’aferra al tocador per acostar la cara al mirall tot tacat de cagades de mosca. Tomba el caparró de costat i fa morros, com a vegades li ha vist fer a la mare el matí, abans d’anar a treballar. S’ha empastifat els llavis amb pasta de cacau de color vermell. En realitat, és una pasta de cacau amb gust de maduixa que no pinta els llavis de cap color, només els deixa brillants i dolços, amb un gust tan bo que és inevitable passar-hi la llengua i engolir tot el rastre de la brillantor en pocs segons. Però és de color vermell, fa l’efecte que ha de pintar, i ella s’empastifa els llavis i fa morros i es mira al mirall, ben de prop, estudiant el gest, el moviment, la postura.
És diumenge però no porta el vestit dels diumenges. De fet, no té cap vestit dels diumenges; el diumenge és el dia que va a veure els avis, que viuen a pagès. La mare li fa vestir malles i dessuadora, i a ella ja li està bé perquè li agrada, poder embrutar-se. El conill a la seva falda ho confirma.
La nena sempre té un conill entre els braços, quan va a casa dels avis que viuen a pagès. Normalment és un conill petit i graciós, adorable, ple de borrissol gris i blanc, que canvia cada diumenge. Però, des de fa algunes setmanes, el conill que la nena agafa és el mateix, i avui no té res de petit i graciós, ni té borrissol gris i blanc, ni és adorable. El conill ha crescut i és una femella grossa i compacta, fibrada, de pèl curt i brillant, amb unes dents tortes i grogues sobresortint-li de la boca i unes llargues orelles que descansen enrere sobre les espatlles mentre s’està molt quieta damunt la falda de la nena, arraulida i atenta, amb els ulls molt oberts i els narius movent-se amb rapidesa.
És la Cantinflas. Una conilla especial, amb un dit blanc a la pota dreta del davant. La primera vegada que la va escollir d’entre tota la llorigada, la nena li va posar aquest nom perquè el dia anterior havia vist una pel·lícula d’en Cantinflas amb els seus pares. I li havia fet molta gràcia.
El diumenge següent, quan va anar a triar un conill per passar el matí amb ell, com li deixava fer sempre la iaia, no hi havia cap llorigada nova i va tornar a la de la setmana anterior. Va agafar el primer conill que va trobar, el que es va deixar agafar més fàcilment, i va veure que tenia un dit blanc a la pota dreta del davant, i primer va pensar que no, que el canviava, perquè tenia un altre nom pensat i volia un conill sense nom per posar-li Bagheera; el dissabte a la tarda havia vist El llibre de la selva i estava entusiasmada. Però després li va fer gràcia haver pescat justament el mateix conill que la setmana anterior, i va dir «hola Cantinflas», i va dir «que ets maco, Cantinflas». I va passar el matí amb ella.
La setmana següent hi havia una llorigada nova però eren molt petits, massa petits, eren conills d’aquells que de seguida se’t pixen a sobre. Així que la nena va anar a buscar un conill dels altres, que ja estaven força crescuts, i va pensar que potser se li escaparia, un conill tan gros i espavilat. Però després va veure la Cantinflas que, mentre els altres conills corrien esperitats cap al fons de la gàbia, seguia rosegant tranquil·lament una tija d’userda, i la va agafar. I la Cantinflas no es va escapar ni una sola vegada. El diumenge següent la nena ja no va fer cas dels conills més tendres: va anar a buscar la Cantinflas. La conilla, un cop més, es va deixar agafar mansament.
La nena ja no va voler cap altre conill que no fos ella.
Amb la Cantinflas podia fer coses que no havia fet mai amb cap altre conill. La podia deixar sola sobre el sofà i sempre hi era quan tornava. La podia portar a fora a l’aiera i deixar-la sota l’alzina, i l’animal rosegava brins d’herba i feia saltirons petits però no marxava. Un cop va entrar en Quelet, el gos dels veïns, que a vegades anava a saludar perquè la nena sempre li donava alguna cosa per menjar. I en Quelet, en veure la conilla, es va posar a bordar i a moure la cua, i a la Cantinflas li va fer por i, aquell dia sí, va arrencar a córrer i es va ficar sota la pila de llenya, i després no en volia sortir. La iaia, l’avi, el pare i la mare van haver de desfer tota la pila, tronc a tronc, fins a trobar-la, mentre la nena se’ls mirava i volia ajudar i li deien que no, que els troncs pesaven molt i que es faria mal, i la mare deia «aquest conill dels pebrots», i el pare deia «un conill és un conill», i l’avi no deia res però feia mala cara, i la iaia no deia res però de tant en tant es girava i somreia i li picava l’ullet a la nena. Al final la van trobar, arraulida i atemorida entre dos troncs, movent els narius tan ràpid que semblava que li havien de sortir volant.
Aquell dia la iaia va agafar la Cantinflas per les orelles i se la va quedar mirant una estona. Quan la va tornar a la nena li va dir: «A aquest conill li creixen massa les dents i això no és bo». La nena li va mirar les dents llargues, tortes i groguenques i va pensar que no sabia si era bo o no, però no hi havia cap altre conill que tingués unes dents lletges com aquelles, i entre les dents lletges i el dit de color blanc, seria molt fàcil distingir sempre la Cantinflas d’entre tots els altres.
La nena va dir «iaia, no el matis sisplau», i va dir «l’estimo molt». La iaia li va fer un petó al front i li va dir que aquell seria el seu conill i que no el mataria mai. Li va dir: «T’ho prometo».
Des de llavors, la nena cada setmana va a buscar la Cantinflas. Ara ja és una conilla adulta, està a la quadra amb tots els conills per matar i és la més grossa del grup. Quan la nena entra a la quadra, tots els conills arranquen a córrer esperitats. Però la Cantinflas no: la Cantinflas es queda on és, impassible, rosegant una tija d’userda o fent que sí amb el cap, i a vegades aixeca les dues potes de davant i es posa dreta i ensuma l’aire en la direcció on hi ha la nena, i la nena s’acosta i l’agafa sense haver de perseguir-la. La Cantinflas, entre el seus braços, s’està quieta i tranquil·la com si aquell fos el seu lloc.
A vegades es caga, com ara, sobre la falda de la nena, que estudia el seu reflex al mirall del tocador mentre canta una cançó que ha sentit cantar a la mare, «un bon dia, o potser uuuuna nit…». La nena descobreix les caques dures i negres sobre les cuixes i s’enfada, diu «Cantinflas marrana», i diu «no tens remei», i també diu «per què no avises?», i la conilla mou els narius i manté els ulls molt oberts i les dents llargues, tortes i grogues sobresortint de la boca com un interrogant, que ja toca retallar-les una mica perquè la iaia diu que si no les hi retallen es morirà, i estira les orelles enrere, allarga el coll i diu que sí amb el cap.
La nena es passa la llengua pels llavis i arrossega el cacau de maduixa cap al paladar mentre agafa la conilla amb un braç com si fos un paquet i amb la mà lliure s’espolsa les caques que cauen per terra. «Mira quin merder», diu la nena, i crida: «Iaia!». No obté resposta i crida de nou: «Ia-ia!!», i li contesta una veu irritada de dona, la veu de la mare: «No cridis!».
La iaia està fent el dinar i no l’ha sentit. La nena puja al primer pis, al pis de viure, perquè a pagès sempre es viu al primer pis, el que està entre les quadres del bestiar i el pis de dalt de tot –que pot ser rebost, graner i, últimament, traster més que cap altra cosa. La mare li dona una escombra i una pala i l’acompanya a escombrar el petit quarto que hi ha al costat de les quadres dels conills, amb el seu tocador vell, la cadira de fusta i vímet, el cacau de maduixa i unes quantes coses més: una pinta platejada i una capseta folrada de vellut vermell dins la qual la nena guarda el cacau de maduixa com si fos un tresor. També hi ha unes capses de cartró plenes de llibres vells de quan el seu pare i els oncles anaven a col·legi, però això a la nena no li interessa per a res. La mare diu «mira quin merder», i diu «com penses escombrar aquest merder amb el conill a sobre?», i la nena deixa la Cantinflas a la quadra. Després de netejar les caques ja és hora de dinar i la mare diu: «Deixa estar el conill, ja el tornaràs a agafar diumenge que ve». La nena diu «però mama, li hem de retallar les dents perquè no es mori», i la mare diu «ja li retallarem les dents diumenge que ve».
Diumenge que ve, la conilla no hi és. La nena la busca per la quadra, crida «Cantinflas!», i tots els conills surten corrents esperitats però no n’hi ha cap que segueixi rosegant una tija d’userda, no n’hi ha cap que es posi dret i ensumi l’aire en direcció a ella, no n’hi ha cap amb un dit blanc, no n’hi ha cap amb les dents tortes, grogues i sortides. La nena sent una angoixa gruixuda i buida que li creix dins el pit. Crida: «Iaia!», i una veueta diu «digues maca» des de dalt les escales, i ella torna a cridar: «Ia-ia!!», i la veu diu: «Ja vinc maca», i ella segueix cridant: «Iaa-iaa!!», i les llàgrimes li rodolen per les galtes vermelles, i el nas li raja, i cada cop que crida «iaia» escup saliva i li entren llàgrimes i mocs a la boca.
La iaia apareix al capdavall de les escales eixugant-se les mans amb un drap blanc de cuina. «Ai maca», diu, i repeteix «ai maca», i diu «ai pobreta quin plor», i repeteix «ai pobreta» mentre la nena plora desconsolada. La nena diu «la Cantinflas s’ha escapat!», i la iaia es posa les mans a les galtes i diu «ai maca». La nena se li arrapa al davantal i l’hi estira molt fort i crida: «Com ho farà, iaia, per no morir-se, si s’ha escapat i no li podem retallar les dents?», i la iaia dubta. La nena diu: «Es morirà, iaia!», i la iaia diu «ai maca», i la nena diu, més fort: «Segur que s’ha mort!».
La iaia eixuga la cara de la nena amb el drap blanc de cuina, li neteja els mocs, li frega les galtes i encara se li posen més vermelles. Diu: «Saps què farem?», i la nena plora fort i ella li torna a eixugar les llàgrimes. Diu: «Vine, maca, saps què farem?», i la nena se la mira amb un ull mentre amb l’altre segueix plorant, i sanglota, i fa una mitja veu i diu «què?» entre enfadada i trista i encuriosida. La iaia li agafa la mà. Diu: «T’ensenyaré una cosa», i se l’emporta al quarto del tocador vell. Allà diu «mira què tens aquí»; i diu, amb veu més baixa, «però no ho diguis a ningú…». Damunt del tocador hi ha un pintallavis vermell. No pas un de cacau de color vermell amb gust de maduixa que no pinta ni res, no: un pintallavis vermell de veritat, un pintallavis de gent gran, com els que fa servir la mare el matí abans d’anar a treballar, però encara més bonic perquè el suport és platejat com la pinta i té un cor dibuixat, i per dins és vermell sang, molt més vermell que cap dels pintallavis que fa servir la mare el matí abans d’anar a treballar, vermell com el vellut que folra la capseta.
La nena l’agafa amb les mans tremoloses, l’obre i el toca amb la punta d’un dit, que queda tenyit de pigment espès i vermell. Es mira la iaia amb els ulls esbatanats i li ensenya el dit. La iaia somriu i la nena diu «és de veritat!», i repeteix: «És de veritat!». La iaia es posa l’índex davant dels llavis i ella abaixa la veu, i diu «gràcies iaia, és el millor regal del món». La iaia desapareix mentre la nena s’asseu a la cadira de vímet, s’acosta al tocador, s’estudia la cara i es prepara amb una meticulositat digna dels més grans rituals. La iaia torna a aparèixer al cap d’un moment amb un conill petit i espavilat, graciós i adorable, ple de borrissol gris i blanc, i el posa damunt del tocador.
Abans de dinar la mare, aguantant-se el riure, porta la nena al lavabo i li passa crema desmaquilladora amb un cotonet per treure-li el vermell dels morros, i del bigoti, i de les comissures dels llavis, i fins i tot de les galtes, i també de la barbeta, mentre diu «sembles un pallassot», i diu «aquesta teva iaia té unes idees que són de jutjat de guàrdia». El conill petit se les mira des de la banyera, on l’han deixat provisionalment, i diu que sí amb el cap. Aquell dia, de forma excepcional, la iaia permet que la nena tingui l’animaló a prop mentre dinen, dins una capsa sobre una cadira just al seu costat, perquè, si el torna a la gàbia, la nena té por que s’escapi.
De primer, hi ha sopa. La sopa boníssima de la iaia.
La mare vigila insistentment la nena mentre xarrupa la sopa, i diu «no toquis el conill», i repeteix «ni se t’acudeixi tocar-lo», i també diu «no pots tocar el conill i després tocar el menjar amb les mans brutes». La nena escapoleix una mà dins la capsa de seguida que la mare aparta la mirada i fa un manyac ràpid a l’animaló, que s’està quiet en una cantonada movent els narius amunt i avall. Li ha posat de nom Lina perquè el dia anterior, a Cine de Barrio, havien fet una pel·lícula de la Lina Morgan que la seva mare s’havia volgut mirar perquè li portava records de joventut.
Després de la sopa, la iaia i la tia van a buscar el segon. De segon hi ha conill a l’ajillo. Boníssim, també, el conill a l’ajillo de la iaia.
Tothom es posa a menjar i la mare fa veure que ja no mira la nena però, en realitat, la lluca de reüll, com han començat a fer tots d’ençà que han dut la carn a taula. A la nena, mentre mastega, li sobrevé una pregunta i a ningú se li escapa el llampegueig que li creua els ulls.
La nena deixa la forquilla amb un tros de conill punxat dins el plat i prem els llavis. Es queda mirant la carn grisa, lleugerament torrada, que brilla colgada de suc oliós. Llavors aixeca els ulls del plat i diu «iaia» i a la taula es fa el silenci, un silenci prim i expectant tallat per una gola que s’escura i pel soroll metàl·lic dels coberts que piquen contra la ceràmica, un soroll que s’assembla una mica al dels vidres trencats, que deu ser similar al soroll que fa una promesa escampada per terra quan algú en trepitja els bocins esmicolats. La iaia li dedica la mirada més dolça que sap fer i diu «digues maca» mentre ordena mentalment el ventall de respostes prèviament rumiades i discutides amb el pare i la mare per decidir si és millor una mentida pietosa o una veritat a mitges o una veritat crua que la prepari per a la vida que ha de venir, i la nena diu «li podré pintar els llavis a la Lina, iaia?».
