La primera vegada que els ànecs muts van travessar el llindar del portal del pati de ca l’Hermínia, tot just van arribar al marge de la vorera i es van quedar guaitant el tràfic intens de cotxes que circulaven per la carretera, entrant i sortint de la rotonda. Tots tres junts, l’un al costat de l’altre, van moure la cua i van riure en silenci mentre la petita Magdalena, amb la cara enganxada al vidre del darrere, obria uns ulls com taronges. El seu pare, des del volant, va riure: «Quins ànecs tan simpàtics!» En Virgili, que a aquella hora sempre passava per allà, va picar de mans i va fer retrocedir els ànecs, que van tornar a casa seva. «Iaia, que us atropellaran el bestiar!», va cridar des del pati. L’Hermínia, que sordejava, va treure el cap per la finestra i va esbossar un somriure entranyable: «Bon dia manyac! Tu tan eixerit com sempre!»
La segona vegada que els ànecs muts van sortir del pati, es van aventurar a saltar de la vorera a l’asfalt. El primer cotxe que venia en direcció a la rotonda va frenar just a temps i, a dintre, el pare de la Magdalena va exclamar: «Guaita els ànecs simpàtics d’ahir!» La Magdalena, enganxada al vidre del darrere, va veure com els ànecs muts caminaven per la carretera balancejant els seus enormes cossos negres d’una manera tan maldestra com commovedora. El cotxe que sortia de la rotonda també va frenar i, mentre els tres ànecs creuaven, es va formar una llarga cua de vehicles. En Virgili només va ser a temps d’observar, esglaiat, com les aus caminaven tranquil·lament entre els cotxes i arribaven al camp de l’altra banda, ple d’herba humida, cucs i delícies de tota mena.
D’ençà de llavors, ningú va poder evitar que els tres ànecs muts travessessin cada dia a la mateixa hora el llindar del portal de ca l’Hermínia, creuessin la carretera i arribessin al camp ple d’herba humida, on passaven tot el dia fins que començava a fosquejar. La gent ja esperava trobar-los. Els cotxes s’aturaven a deixar-los passar i a la rotonda es formaven uns embussos terribles. Tothom sortia a veure’ls. Dues vegades una patrulla de Mossos d’Esquadra li va cridar l’atenció a en Virgili perquè era il·legal i perillós plantar-se enmig de la carretera amb una armilla fluorescent a dirigir el trànsit. Els veïns van recollir firmes i van aconseguir que un agent de la Guàrdia Urbana vingués dia sí dia també a l’hora que els ànecs creuaven, fet que no va evitar les llargues cues de cotxes però va ajudar a gestionar l’embús matutí.
De mica en mica, al camp hi van començar a aparèixer elements de tota mena: palla, mantes, joguines i fins i tot una piscina inflable plena d’aigua on els ànecs muts es capbussaven amb delit. Abans d’anar a col·legi, els nens els duien pa, enciam i cargolines. Quan l’Hermínia sortia de casa a les deu per anar a comprar, es trobava els tres animals al camp, grassos i feliços, movent la cua i rient en silenci. L’Antoni, el flequer, li deia: «Iaia, aquests ànecs són l’alegria de la mainada!», i la Carme, la carnissera, exclamava: «Teniu els ànecs més macos de la comarca, iaia!» I l’Hermínia, dolça com era, repartia moixaines i paraules tendres que no sempre s’ajustaven al fil de la conversa encetada.
Mentrestant els ànecs, esclar, anaven agafant confiança. Al cap dels dies, el camp els va quedar petit i van enfilar el camí que puja al casc antic. Trobar ànecs muts caminant pel poble es va convertir en una cosa molt habitual: passejaven pels carrers costeruts, es balancejaven suaument al pati de l’escola, s’endormiscaven sota el sol a la portalada de l’Església. L’Antoni els treia un cabàs amb molles de pa sucades amb vi dolç. Els nens, durant la pausa del matí, els donaven la meitat del seu esmorzar. Fins i tot la Carme, quan els veia venir, es treia els guants xops de sang i corria una cortina a l’aparador de la carnisseria per estalviar-los l’espectacle.
L’organització del temps, al poble, va canviar per complet. El dia ja no es dividia en matí, migdia, tarda i vespre, sinó en l’hora de l’embús dels ànecs, l’hora del bany dels ànecs, l’hora del pati dels ànecs, l’hora de la becaina dels ànecs, l’hora de tornar a casa dels ànecs. Venien periodistes a fotografiar els ànecs, sortien al diari i a les revistes. A la tele, també. Atreien els turistes.
Per això, el dia que va desaparèixer el primer ànec tot el poble es va esverar. Si haguéssiu vist la Magdalena, com plorava… En Virgili, capficat, va dir que devia ser culpa d’algun gos, que la gent els duia deslligats i era tan fàcil, que passés una desgràcia com aquella. Tothom va córrer a estacar els gossos. Però és que, l’endemà, havia desaparegut un segon ànec. Després de l’estupefacció inicial quan, de bon matí, tothom es va concentrar a la sortida de la rotonda i va observar com un sol ànec mut travessava la carretera, rodó i plàcid i rialler com sempre, però més solitari que mai, els veïns van posar el crit al cel. Van organitzar-se per muntar guàrdia al camp i no deixar sol en cap moment l’últim ànec mut. Van decidir capturar i sacrificar la colònia de gats del poble perquè, malgrat que el veterinari va insistir que era altament improbable que un gat matés uns ànecs grossos com aquells, tota prevenció era poca. L’Eustaqui, el caçador, va prometre que esperaria tota la nit a l’entrada del poble per si apareixia alguna guilla. En Virgili va anar a tranquil·litzar l’Hermínia quan sortia de casa: «No patiu, iaia, que no li traurem els ulls de sobre!» L’Hermínia va somriure: «Ai manyac! Quina bona cara que fas, avui!»
Aquell vespre tothom va veure com l’ànec mut solitari travessava la carretera i entrava al pati de casa. Per primera vegada en molts anys algú va tancar el portal de l’entrada, que grinyolava amb estridència, gairebé com si es queixés, mentre l’arrossegaven amb penes i treballs. Tots van anar a dormir satisfets amb la feina feta, tranquils de saber que l’últim ànec mut estava fora de perill.
Imagineu-vos l’horror de tot el poble quan, l’endemà de bon matí, en Virgili va obrir el portal del pati de ca l’Hermínia i l’últim ànec no era enlloc. La notícia va córrer com la pólvora i, en un tres i no res, tots els veïns es van reunir davant de la casa. La gent baixava dels cotxes i els deixava de qualsevol manera enmig de la carretera, ignorant els crits i les amenaces del Guàrdia Urbà. Les cues, aquell dia, van col·lapsar per complet la rotonda i els quatre punts cardinals, i van ser més quilomètriques que mai. Els nens ploraven mentre els pares recorrien la tanca del pati buscant un possible forat, una estaca vinclada, l’espai per on s’hauria pogut colar el temible depredador d’ànecs. L’Eustaqui va assegurar que no havia vist res, però tothom se’l mirava amb desconfiança. La gent es ficava a ca l’Hermínia cridant, amb llàgrimes als ulls: «Iaia! Ai iaia!», i en Virgili va obrir la porta i tots el van seguir a dintre, delerosos per abraçar la pobra dona després de donar-li la terrible notícia.
Al rebedor una olor tova, dolça, embafadora; el passadís com un corredor interminable, i a la cuina un crit ofegat, un esglai, els cors comprimits entre les costelles. L’Hermínia, tendra i afable, va guaitar tota aquella gentada amb expressió de grata sorpresa i va somriure: «Arribeu just al punt, fills meus!» Va agafar una carmanyola de sobre el marbre i la va allargar a en Virgili: «Aquest és per a tu, estimat», i en Virgili va emmudir tot d’una. «N’hi ha per a tots, manyacs, perquè us heu portat tan bé…!», va dir l’Hermínia, i sobre el marbre una estesa de carmanyoles idèntiques guaitaven impassibles l’escena, cadascuna amb un nom apuntat al capdamunt: Antoni, Carme, Paquita, Emili, Teresa…
Un silenci llarg i agònic, el plor interromput per la sorpresa. Finalment va ser en Virgili el primer que va obrir la boca: «Què heu fet, iaia…?» I tot d’una la bogeria, el rebombori, l’home brandant la carmanyola davant de l’Hermínia, esquitxant-la de suc marró i espès. I «bruixa», i «assassina», i «mala puta», i la gent esbatanant els ulls i obrint les carmanyoles, i l’olor de rostit i de figues fent-se més i més intensa. L’Hermínia, contra el marbre, havia deixat de somriure i s’aferrava amb les mans al cantell, desconcertada, mentre els veïns li escopien, la sacsejaven per les espatlles i l’empenyien, plens de fúria, fins que la dona va aconseguir arraulir-se en una cadira. Els nens tornaven a somicar, la petita Magdalena plorava cada vegada més fort i els pares li deien a la vella: «Mireu què heu fet, iaia, mireu això!» Entre crits i insults i ràbia, la gent va decidir que cadascú s’enduria la seva carmanyola i que organitzarien un funeral aquell mateix capvespre al camp preferit dels ànecs. Enterrarien els suculents cadàvers trossejats –figues incloses a mode d’ofrena– i farien una cerimònia solemne en record d’aquelles criatures innocents.
Els pares de la Magdalena van haver d’estirar-la per treure-la de la cuina de l’Hermínia, i a fora li van eixugar les llàgrimes. «Ja està, petita, ara són al cel dels ànecs», li deien per tranquil·litzar-la. Però la Magdalena seguia plorant i semblava no tenir consol.
L’endemà, la notícia del funeral dels ànecs es va escampar per tota la contrada.
Tanmateix avui, trenta anys més tard, la Magdalena ho intenta i és incapaç de recordar res del famós funeral. Sí que té, en canvi, un vague record d’en Virgili, aquella tarda, dient que no hi havia sigut a temps, que el gos, la carmanyola, en fi… Ah, i també de la Carme, que havia dit que la noia que despatxava a la carnisseria s’havia equivocat i havia abocat l’ànec rostit amb figues dins el perol dels rostits, i llavors ja no havia sabut quin tros era el de l’ànec mut i quins eren els dels altres ànecs. I també recordava que la Teresa havia dit alguna cosa així com que la carmanyola s’havia perdut entre els trastos del magatzem, i l’Antoni… No, a l’Antoni no recordava haver-lo vist més, aquell dia fatídic.
No: la Magdalena, trenta anys més tard, no pot recordar res de res del cèlebre funeral dels ànecs. I això que ella sempre ha tingut una memòria privilegiada. Per exemple, una de les coses que recorda perfectament d’aquell dia és l’última imatge que va tenir de l’Hermínia, just abans que els seus pares l’arrosseguessin fora de la casa maleïda. Recorda l’Hermínia anyocada a la cadira amb el rictus contret i els ulls grisos gairebé translúcids, la pitrera tacada de suc marró, els cabells esbullats i una carrera a les mitges que la vella es tocava amb una mà tremolosa mentre amb l’altra mà es tapava la cara. I recorda que tothom marxava sense mirar enrere i la carrera a les mitges de l’Hermínia esdevenia un interrogant grotesc, la marca del menyspreu esgarrapada amb violència en un món de caminar lent i infatigable i de vides sense veu; un món tan feixuc, tenaç i mut com aquells ànecs, que ja difícilment podia obrir-se pas entre el tragí modern de cotxes, rotondes i carreteres llargues.
2
