Austin Ban

La finestra de la cuina està just davant la pica. És una finestra alta, molt alta; té un marc de fusta tot podrit, amb un forat important al capdamunt, i està orientada al sud; rep, per tant, els petons més ferotges del sol durant gran part del dia, també a l’hivern. Però, en realitat, el que m’interessa no és pas la finestra com a tal, ni les vistes que té –que inclouen bona part de l’hort, la magnífica alzina damunt dels camps o la serra desforestada i la seva lamentable i avorrida silueta pelada. El que m’interessa és el vidre d’aquesta finestra, un escenari vertical que em regala espectacles cada dia.

Em consta que casa meva no és pas única, en aquest sentit, perquè he viscut almenys en una altra casa de característiques similars que tenia també una finestra davant la pica de la cuina orientada al sud, amb vistes a l’hort i un tros de bosc espès –com enyoro aquell bosc, ara que tot el dia veig la serra trista i pelada!– i el seu vidre era tan fascinant com aquest. Per algun motiu que encara no he estudiat, però que possiblement té a veure amb l’orientació al sud i la gran quantitat d’escletxes que hi ha en el marc podrit i que comuniquen amb l’exterior, al vidre de la finestra de la cuina s’hi apleguen insectes de tota mena; insectes que s’hi aturen, s’hi mouen, s’hi estampen, hi corren, hi rellisquen i s’hi moren. Insectes que potser després apareixeran ressecs entre els plats que s’eixuguen a banda i banda de la pica i al relleix del capdavall de la finestra. Insectes i més insectes.

A la primavera i a l’estiu, la llista és eterna. Hi fan parada abelles i borinots diversos, vespes, bernats pudents, escarabats petits i brillants, llagostes, grills, bufaforats, arnes i papallones, formigues… Un dia, fins i tot un pregadeu. I les crisopes, amb el seu cosset verd i minúscul i les ales plenes de dibuixos, com si algú hagués fet un collage amb mil cristalls translúcids! Algun dia parlaré de les crisopes.

A l’hivern, la llista és més curta. Els més abundants són els bernats marbrejats, que busquen refugi del fred. I les sempiternes mosques, tot l’any presents. Però és precisament a l’hivern, i concretament pels volts de Nadal i Cap d’Any, quan el vidre de la finestra de la cuina es converteix en el gran escenari d’una festa sense precedents, una festa molt més llampant, acolorida i lluent que la que poden arribar a protagonitzar a la primavera i a l’estiu unes quantes papallones perdudes, o una insignificant –encara que preciosa– crisopa, o la monotonia bicolor de vespes i abelles.

És la festa de les marietes.

Au va, em direu, si les marietes són animalons d’estiu, que això ho sap tothom! Doncs sí, però n’hi ha que, quan arriba el fred, tenen el deliciós costum d’aplegar-se i entrar a les cases per protegir-se de les inclemències del temps. Es veu que aquest comportament és propi de les marietes d’origen asiàtic que, pel que sembla, fa uns quants anys que corren pel nostre territori i s’han convertit en espècie invasora. Marietes invasores, us ho imagineu? Amb aquesta bellesa tan innocent, amb aquesta innocència tan bella! Elles, que es mengen el pugó i fan tant goig i agraden tant a les criatures! Però tant se val això ara, tant se val, no voldria pas que algú pensés que soc benèvola amb les marietes asiàtiques només perquè són més boniques i inofensives que d’altres “espècies invasores” com el bernat marbrejat o la vespa asiàtica. No és la meva intenció discriminar ningú. Al capdavall, d’espècie invasora jo només en conec una, i no és ni coleòpter ni hemípter ni himenòpter.

El cas és que això és exactament el que fan les marietes al vidre de la finestra de la cuina: aplegar-se per passar juntes l’hivern. I són tantes i tan diferents! Algunes grosses i rodones, d’altres més ovalades; algunes robustes, d’altres minúscules com pigues a les galtes; algunes vermelles o ataronjades, sense cap punt; d’altres negres amb un enorme punt vermell a cada ala; i algunes grogues, i d’altres vermelles amb molts punts negres, i amb pocs punts negres, i…! Apareixen un bon dia i el vidre de la finestra de la cuina, que és calent de llum, es vesteix de Nadal. Unes quantes s’encabeixen dins el gran forat al capdamunt del marc de fusta podrit, totes molt juntes, i d’altres passegen per la superfície. Alguns anys n’hi ha tantes que semblen un nou marc per al vidre, un marc alegre i ondulant fet de quitina de colors. Les marietes s’ajunten per celebrar la gran festa dels coccinèl·lids, per celebrar l’escalfor d’un migdia de desembre, per celebrar la llum a l’altra banda de la finestra. Per celebrar, potser, una primavera anticipada que és com un miratge o un petit acte de rebel·lió, la negativa infantil a deixar-se posseir tot d’una per la somnolència de la hibernació.

Al cap d’unes hores, potser d’un o dos dies, les marietes van desapareixent del vidre i, de la gran majoria, no en torno a saber res. Només algunes es queden, potser atrapades en aquest miratge enganyívol, potser entossudides a no deixar-se prendre pel son. Les descobreixo de nou quan estiro un got que s’eixuga sobre el relleix i rodolen avall cap a la pica, petits cadàvers ressecs i descolorits que han perdut la lluentor però no pas la seva innocent bellesa. Totes moren igual, amb les potes recollides d’una manera commovedora sota l’abdomen ferm, abraçant-se a si mateixes com si les hagués encalçat l’hivern i el fred els hagués fet niu sota les ales quan era ja massa tard per escapar-se.

Els seus cossets trencadissos em reben per any nou, petites píndoles de primavera dissecada. Però, ai!, aquesta tardor no ha fet fred, i el poc que portem d’hivern ha estat tan càlid… No, aquest any no hi ha hagut marietes per any nou. Tot just avui, que és quatre de gener, m’he trobat un petit cadàver ataronjat i malgirbat dins la pica, el primer. No hi ha hagut cap aplec nadalenc sobre el vidre de la finestra de la cuina, encara. Com a bona “espècie invasora”, ara que l’estiu s’allarga tant la marieta asiàtica deu aprofitar per seguir fent la viu-viu en alguna altra banda. Confio que una nit de gelada no l’agafarà desprevinguda i tindrà temps de reunir-se amb tota la tropa al lloc de sempre, a punt per a la hibernació. Llavors potser passaré unes quantes setmanes descobrint els petits cossos plens d’hivern deliciosament recollits, escampats entre els plats, ressecs i quiets; marietes potser massa confiades, potser massa agosarades, potser massa ingènues que han mort a l’empara del vidre de la finestra de la cuina, testimoni impassible de les seves aventures fora de temporada.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Alfons Cabrera Melich a gener 12, 2023 | 11:32
    Alfons Cabrera Melich gener 12, 2023 | 11:32
    Magnífic article, jo també tinc una finestra davant la pica de la cuina, però no tinc marietes. En tot cas a l'autora li agrada la biologia, i a mi també

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa