Foto: Michal Hlaváč
Foto: Michal Hlaváč


un dia et llegiré a la vora d’uns pantalons
que ja no em poso
a tu que m’escrius notes als pots
de salsa de tomàquet
tancats al bany maria
on m’hi detalles els ingredients
un dia t’hi llegiré
darrere tantes coses senzilles
hi ha el teu temps

Teresa Colom, “Puntades”



Qui és que va, avui en dia, a collir figues amb l’avi?

Qui és que dedica, avui en dia, un capvespre sencer a una tasca tan lenta, tan monòtona, tan enganxifosa, tan avorrida?

Les branques de les figueres es fan enormes. Guaita aquestes. Enormes i retorçades, com extremitats que abracen i tiben i escanyen. Però amb lentitud. Amb dolçor. Amb una bellesa que no es qüestiona.

L’avi té els dits ben bé com les branques de la figuera: boteruts, deformats, retorçats. I, ben igual que les branques, els seus dits són capaços de tocar amb una delicadesa infinita. Així van abastant les figues: ara una, ara l’altra, ara la de més enllà. Així les van posant al cistell: ara aquesta, ara l’altra, ara la següent. A poc a poc. A poc a poc perquè no poden córrer i, sobretot, perquè aquesta és la velocitat exacta a la que cal viure. Diu Gustavo Duch que ho deia Fernand Léger: la vida plena avança a tres quilòmetres per hora, és a dir, al pas d’una vaca per un camí. O –i això ho dic jo– al ritme de les mans de l’avi collint figues.

Collir figues no és només collir figues. No és només empastifar-te els dits amb la saba lletosa i enganxifosa que es desprèn de la punta del pecíol. No és només escoltar el brunzit de les vespes i les papallones que furguen la fruita madura. No és només deixar-te acaronar per l’ombra de l’arbre mentre, allà fora, la terra es banya en el sol d’horabaixa. No és només omplir-te la boca amb la pell aspra i la carn dolça de les figues fresques. No és només acabar amb les soles de les sabates plenes de figues aixafades, la carn rosa i morada i podrida que fa que rellisquis sobre el terra llis de l’entrada de casa i puguis donar voltes com una ballarina abans de sentir el primer crit de la mare.

Collir figues és explicar una història. O dues. O moltes.

Com la que explica l’avi. La història de la seva infància, d’una guerra, de dues famílies tan diferents que s’ajudaven. La història de la casa on vivim ara. La història d’un país. Totes aquestes històries en una de sola: la història de la figuera. De com va néixer i de com va créixer, de com en van tenir cura, de com va arribar a fer els primers fruits. Del ritual impagable de collir-ne les figues, ficar-les dins un cistell i, encabat, compartir-les entre famílies, agermanats tots sota l’ombra quieta de l’arbre des d’un soterrani fosc, mentre allà a fora canons i bombes i xiscles i pena.

De tot plegat, n’han quedat la figuera i les figues i el ritual de collir-les i compartir-les cada any: litúrgies d’abans, madurades al sol de l’estiu. Encara avui aquestes figues són, per a l’avi, la culminació d’un grapat records i vivències que l’expliquen i el lliguen per sempre a una història i a una gent.

L’avi és tan gran.

La història és tan vella.

L’escolto amb tendresa mentre collim figues. És tot el que li puc oferir: la meva tendresa. La història no em fa bategar el cor, jo soc dues generacions més tard, jo ja no puc recordar res d’això que explica, jo soc l’oblit que se’l mira cara a cara: un front llis incapaç de visualitzar tot allò que el front esquerdat no pot deixar de repetir, temorós que, si ja no ho diu més, es perdi el sentit del món, les figues es tornin agres i s’enfonsi el poble sencer, tots els camps i els rius i la fruita i els ocells. Només li puc oferir la meva tendresa, i ho puc fer perquè l’estimo, perquè els seus ulls petits i humits m’emocionen, i també m’emocionen les mans que es barallen amb l’artrosi per vinclar les articulacions dels dits d’aquesta manera tan seva, tan dolça, tan casa. Jo soc l’oblit que se’l mira cara a cara abans d’apartar la mirada cap a una altra banda. També a mi em tocarà veure, algun dia, aquest mateix oblit als ulls dels meus nets, que m’estimaran però seran incapaços d’imaginar-se coses de la meva joventut. Coses com ara l’avi.

Mentrestant, la figuera reneix gràcies a la seva veu feble, el paisatge canvia, vuitanta anys enrere; canvien cultius i camins i carreteres, canvien vehicles, persones i bèsties. La figuera s’engendra en una llavor insignificant, la figuera brota, la figuera s’alça, la figuera fa escorça, la figuera treu les primeres fulles, la figuera clava les arrels a la terra d’aquest racó de món, d’aquest precís racó de món on som ara, i la figuera penetra la terra, la figuera esponja la terra, la figuera s’arrapa a la terra per poder entortolligar les seves branques amunt, cap al cel ple de llum, i beu aigua i beu sol i creix, i creix, i creix. I explica una història gegant que ja només recorden els morts.

L’avi li vol portar figues al fill del patró, perquè d’aquella altra família, la de la història de la guerra i de la figuera, la del lligam especial, només en queda el fill. I l’avi, sí o sí, li vol portar figues. Li ha de portar figues. I li porta un cistell de figues, una cosa tan senzilla i tan plena d’ell mateix –de les seves mans, de la seva veu, de la seva història, del seu temps–. Porta el cistell fins a casa de l’home, en una urbanització benestant, apartada ja de la terra que unia les dues famílies. El rep la dona de fer feines perquè el fill del patró no hi és, treballa tot el dia fora de casa, és un home de negocis que va sempre atrafegat. I la dona somriu i diu gràcies i tanca la porta. L’avi es queda a fora, quiet, expectant, amb les mans buides i una paraula encallada a la boca. Dins la casa, la dona es mira el cistell, esbufega i pensa: més feina, desar les figues i posar aquest trasto en un lloc on es vegi, que ens haurem d’enrecordar de tornar-lo, i aquesta fruita tan madura, que es podrirà de seguida, qui se la menjarà? Agafa una figa. És bona. N’agafa un parell més. La resta quedaran oblidades a un prestatge de la nevera fins que un dia algú se n’adoni, potser el petit de la casa, que les tocarà amb un dit i deixarà anar un: ecs, quin fàstic, què és això!, i llavors la mare ho veurà i renegarà mentre retira les figues podrides del prestatge i les llença a les escombraries tot arrufant el nas.

L’amor que l’avi diposita amb cada figa dins el cistell ens queda petit, avui, a nosaltres, gent moderna, que correm per la vida com si fos un esprint final, que ja no podem recordar cap història de la guerra. Les litúrgies antigues han quedat desfasades; avui n’hi ha de noves, suposo. Venim d’un lloc que ens defineix i que desconeixem alhora. Potser és això, també, viure: tornar a començar, amb unes cicatrius que, a vegades, encara et pots veure però ja no saps d’on surten; amb algunes preguntes sense contestar, i l’oblit amagat dins la camisa mentre vas traçant històries noves.

Vull pensar que les coses sentides, com aquest grapat de figues, encara importen a algú. Vull pensar que seguiré collint figues mentre explico una història, la història de l’avi, la història de com l’avi explicava una història mentre collia figues. Però el cert és que la història de la figuera es perd entre les branques retorçades de l’arbre, ben igual que la seva veu feble i esquerdada, una veu que és alè més que veu i que aviat només entendran les fulles grosses i lobulades com grans mans verdes que sostenen els records. Aquestes fulles amanyaguen un any més les paraules gastades de l’avi i li diuen: està bé, Rogelio.

Nosaltres encara som aquí.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: ROSA a juliol 28, 2022 | 20:50
    ROSA juliol 28, 2022 | 20:50
    Quina bellesa. Mil gràcies

Nou comentari

Comparteix

Icona de pantalla completa