Com deu ser, si ets un pardal i acabes de sortir del niu? Deu ser com veure-ho tot per primera vegada i sentir-ho tot per primera vegada, l’aire i els colors i el sol i la pluja? Deu ser com tenir ganes de jugar tota l’estona i acabar el dia esgotat? Deu ser com una emoció immensa, mirar enlaire i descobrir el cel?
Des de fa uns quants dies i durant les properes setmanes, a casa nostra, s’esdevé aquest fenomen alegrement renouer: milions d’ocells petits surten del niu i salten al buit vertiginós de la vida amb les ales plenes de sol. L’última etapa de la seva curta infància, el moment de prendre consciència de la contingència d’això que és viure. Dels perills. De la mort. Del desemparament. Els pocs dies durant els quals ja poden volar, amb més o menys gràcia, i comencen a espavilar-se per buscar menjar, però encara es cansen de seguida i necessiten una mare, un pare, que els busqui i els trobi i els hi empapussi una mica d’aliment gola avall. Semblen ocells com els altres, aquests petits, perquè de petits ja no en tenen res, però els delaten els seus colors més uniformes i les restes de borrissol estarrufat sota les plomes; una mica com les nostres dents de llet.
Són ocells de tota mena en un estat de preadolescència feliç que desembocarà directament a l’edat adulta, l’edat de la supervivència, on allò important serà només trobar menjar i reproduir-se, i en alguns casos potser també migrar ben lluny. Però ara encara no; ara encara és d’hora, per a ells, i es poden permetre aquesta petita treva d’unes poques setmanes per jugar i meravellar-se amb despreocupació, sense desfici per omplir el pap i sense instint reproductor.
Aquesta despreocupació feliç, però, té molts riscos. Esclar que són ocells i, per tant, se saben preses, tenen la sensació de perill inscrita en el seu ADN i la fugida sempre a punt –només un reflex a la mirada, només una bellugadissa al darrere–. Algun dia veuran per primera vegada un gat; algun dia, morts de set, voldran anar a beure aigua en una bassa massa fonda. I sí, tenen la fugida sempre a punt, però es cansen de pressa, són menys àgils, a vegades s’encanten una mica massa. Si dubten més del compte, el gat serà més ràpid que ells; si cauen dins l’aigua, potser no sabran sortir-ne.
Algun dia volaran arran d’una carretera per primera vegada. Algun dia s’aturaran per primer cop sobre l’asfalt calent a picotejar alguna cosa, i encara més ara, en plena collita, quan passen els tractors amb remolcs carregats de gra i deixen uns rastres que fan les delícies de qualsevol ocell granívor com el pardal. Algun dia veuran per primera vegada un cotxe, o per segona, o per tercera, i encara no sabran calcular la velocitat a la qual pot córrer, ni sabran que pot aparèixer de sobte en un revolt.
Des de fa uns dies i durant les properes setmanes, a casa nostra, s’esdevé aquest fenomen tristament freqüent: l’atropellament d’ocells, sobretot de pardals, sobretot de pardals massa joves per reaccionar a temps. Al llarg del dia, les carreteres secundàries s’omplen de petits cadàvers.
Són pardals inexperts, en plena efervescència d’això que és viure. Estan descobrint el món. Fora de les vies ràpides, el límit de velocitat no l’haurien de marcar els senyals de trànsit sinó les espantadisses erràtiques d’aquests ocells, la seva capacitat de reacció encara limitada, el coneixement incipient que tenen del món i els seus perills.
Ja sé que és estiu i tots anem feliços amb el cotxe amunt i avall, cap a la platja, cap al camp, a gaudir del sol i les vacances. Però, a les carreteres secundàries, hauríem de conduir a poc a poc, amb molta cura, gairebé amb amor. I, ja que hi som, a la resta de carreteres també.
