Foto: EmsiProduction
Un dels llocs on he passat un percentatge elevat d’hores de la meva vida és a l’autobús que em porta Delta de l’Ebre-Barcelona, Barcelona-Delta de l’Ebre. Allí em poso greu amb música important ben endins l’orella i miro el paisatge i l’altra gent i penso, no? Penso coses greus, greus com jo. L’altre dia hi havia una dona gran, tota ella una tendresa. Devia tenir més de vuitanta anys i era menuda, els cabells allisats per baix l’orella amb arracada de perla i els llavis pintats de rosa fluix, d’aquella manera en què intenten ser cuquis les dones quan ja els transparenten els ulls i la vida però encara volen portar mitja meleneta. (Jo en dic la resistència, de les senyores que han desobeït a crepar-se els cabells.) La mirava i sé que vaig pensar aquesta dona és més intenseta que jo. Estava absorta, com mirant enllà de tot, com pensant per tots. Anava amb el seu fill: un home de quaranta llargs que tenia la poca vergonya de portar una gorra i els auriculars per fora, enganxats a un mòbil mitjançant el qual parlava amb algú a certa distància, de manera que ens n’assabentéssim tot el bus. Aquest home no s’havia de preocupar perquè a sa mare ja la vaig mirar jo, durant el trajecte, per si patia de res o potser només la mirava perquè a la gent tan gran has d’aprofitar per mirar-la abans que no la pugui mirar ningú, no ho sé.
I perdoneu que torni sobre el tema de l’edat. Deu ser que m’hi he quedat empastifada per la quantitat de mucosa que tinc aquesta setmana flotant en tota la superfície interior del triangle que formen el nas i els ulls i el front (me pareix que en diuen xacra, d’això) i que m’aponenta el pensament.
Passa que no us ho creureu però tinc una amiga que fa uns dies es va assabentar que no tenia trenta-sis anys sinó trenta-cinc. Li va dir la terapeuta quan es van adonar que havien nascut el mateix any i una assegurava tenir-ne trenta-cinc i l’altra, trenta-sis. El detonant pel qual ha decidit anar-hi és perquè (i resumint-ho molt) el nòvio l’ha deixat per una altra nòvia. (Fa temps que penso que tant és el motiu que t’arrossegui a explicar les penes a una terapeuta, que si hi vas vol dir que tard o d’hora, per una cosa o per l’altra, acabaries esbudellant-te davant d’una desconeguda, com vaig fer jo.) El cas és que gràcies a la devastació emocional de la meva amiga, m’he forçat a fer un vint-i-u per cent més d’acudits, a beure un trenta per cent més de cervesa, a parlar un quaranta-dos per cent més del que acostumo a parlar en persona, a menjar un trenta-sis per cent més de sushi, a anar de compres i a prometre-li amor etern (et juro que no, que jo no desapareixeré mai), cosa que no hauria fet d’altra manera.
L’E. em va dir fa temps, un dia en què havia escrit un text insultantment trist, que lamentar-se és molt fàcil. Un text tan trist que no el puc ni llegir, em va dir. Em va saber greu, jo em pensava que havia escrit una cosa bonica i no. Bonic és l’Empordà, els cabells ressecs d’aigua de mar, retrobar-se, bonic és dir besem-nos, no sé.
Tot i que he de confessar que, de vegades, penso en lo bo i en lo dolent i dubto si no és tot el mateix: la vida que passa. Ara això bo, ara allò dolent i a vore vindre. Som un instant tan ridícul com haver sobreviscut més de vuitanta anys i tenir un fill amb auriculars i gorra assegut al seient del costat parlant fort de negocis; ridícul com haver-te posat un any més amb trenta-cinc, o haver-lo guanyat en una tarda d’un dimarts d’hivern odiós perquè t’ha avisat la terapeuta. Som un instant tan ridícul com escriure un text tan trist.
És veritat, E., lamentar-se és molt fàcil. El que és difícil és fer-se vella i voler arreglar-se la meleneta.
5
0
