Bon gust o harmonia

Quan hi ha alguna cosa fora de lloc, ens amenaça un perill

Instal·lació de l'artista Yayoy Kusama. Foto: Pablo Trincado (sota llicència CC BY 2.0)
Instal·lació de l’artista Yayoy Kusama. Foto: Pablo Trincado (sota llicència CC BY 2.0)

Sobre el bon gust es pot opinar. Hi ha coses que t’agraden i coses que no. Hi ha qui sent debilitat pel color rosa, hi ha qui sent debilitat pel color vermell, posem per cas. Hi ha a qui li agraden els dos i els combina. El resultat pot ser acceptat per alguns i rebutjat per uns altres amb una mateixa intensitat i amb raonaments similars que mai no aconseguiran superar els del contrari.

Hi ha una força superior a la del bon gust i és la de l’harmonia. L’opinió és substituïda per la sensació. Hi ha una resposta física que té a veure amb la certesa que tot està al seu lloc, com un bosc pel qual no hagi passat la mà humana, com l’organització d’un estol d’ocells.

Ho parlava ara fa uns dies amb la directora d’art mirinda_company, just per la manera com havia organitzat una sala de casa seva per a un esdeveniment familiar. Hi havia una oportunitat en la presència de cada cosa, en la situació de cada element. Em va recordar les obres de llums de Yayoi Kusama. La compenetració de l’artista amb la secreta harmonia amb què es combina la Natura. La Mirinda confessava que no suportava veure un quadre un mil·límetre mogut del seu equilibri, una taula fora de lloc, un plat diferent en un grup de sis, si no era premeditat i intencionat. Acceptava que la feia patir. I jo, que estic lluny de sentir-me malament perquè una cosa material no quadri, vaig percebre que no es tracta d’una mania sinó d’una sensibilitat extraordinària que li permet, i al mateix temps la condemna, a veure el que no lliga, el que no és. I aleshores vaig pensar que li passava alguna cosa similar al que em passa a mi quan detecto discursos i actes a la realitat que no quadren narrativament parlant, que em provoquen una inquietud que em mou a esbrinar el perquè i no m’aturo fins que no en trec l’entrellat, que sol ser una mentida, una manipulació, una estafa: el que no és.

I tots aquests plantejaments em van dur a una reflexió potser fantasiosa, a una explicació potser fictícia, però la qüestió és que vaig concloure que darrere aquestes incomoditats, rere aquestes alertes, hi ha un coneixement atàvic, una certesa animal que, quan hi ha alguna cosa fora de lloc, ens amenaça un perill i, com és natural, la nostra tendència instintiva és la de fugir o, en cas contrari, solucionar-ho.

Nou comentari