Foto: David Ramalho
Sóc a casa. Hi ha la llum justa per veure tot el que vulgui veure, però no és llum suficient. Tinc una bona casa, i un bon home. Això és més del que les dones d’avui en dia desitgen —amb l’home en tenen de sobres, qui pot permetre’s una casa. I malgrat tot, no en tinc prou. Acabo de tirar a la paperera l’últim test negatiu. Podria viure sempre així: amb una bona casa, amb un bon home. Però no en tinc prou.
Hi ha dones que pregunten per què no tinc fills. Algunes pensen que després d’assolir el que tota dona ha d’assolir, arriba el moment dels fills. Si en tingués un, em demanarien pel segon. I així aniríem fent fins a la menopausa. Amb la seva pregunta em fan entendre que faig bé de no tenir-ne prou amb la bona casa i el bon home. Altres dones, les que saben que no puc tenir-ne, em diuen que els fills no són necessaris. Ho diuen dones que han sigut mares dues, tres o quatre vegades. Ah, però són dones que no tenen temps lliure. Són dones que no dormen la nit sencera. Són dones sense intimitat. Són dones sense l’amor. El bon amor d’un bon home.
Ja ho sé, que una dona que no pot tenir fills és una pobra dona. No importa com de bona pugui ser —perquè està seca. Una dona buida és igual que una nena. Els homes mai no em pregunten per què no tinc fills: si és que no puc o no en vull. No fan preguntes: et miren com a dona, t’imaginen com a mare. Però no fan preguntes. En tenen prou. Potser molts d’ells creuen que és molt millor no haver-ne tingut, d’altres ni tan sols s’ho plantegen. La vida està feta per ser una família, i una família difícilment la pot configurar un bon home, una pobra dona i una casa amb llum insuficient. No ens ho ha ensenyat ningú, però ho sabem.
Algunes dones, quan esgoten la pregunta dels fills, em pregunten per què no tinc animals —fan molta companyia, diuen. No s’imaginen que ara sóc a casa i que a la meva paperera hi ha l’últim test negatiu, ni s’imaginen l’angoixa sexual en què visc. Una dona pot tenir un bon home i una bona casa i no tenir res —i d’això no se’n parla, això no s’aprèn. No passa res: després tot són problemes. Ho diuen les dones que voluntàriament han tingut un segon o tercer fill, han decidit duplicar o triplicar el problema que és un fill. Ho diuen i jo me les crec, perquè quina altra cosa puc fer sinó creure la boca de la dona immensa, una boca única que parla en nom de totes les dones, una bona universal que diu: és millor que no siguis mare, és una pena que no siguis mare. Podria tenir-ne prou amb el que tinc, però no en tinc prou —això tampoc no ho ha après encara l’home.
2
1
