Foto: Bastian Sander


El primer cop que em vaig depilar les cames amb cera tenia dotze anys. Recordo que, com un acte reflex, amb la primera estirada, em vaig incorporar de la llitera i vaig clavar un cop de puny a l’esteticista. Ma mare, que m’hi havia acompanyat, no sabia on posar-se ni com demanar disculpes a la senyora que havia rebut la gardela i que em mirava com si fos filla bastarda del mateix Satanàs. L’únic que vaig saber dir jo va ser: és que m’ha fet mal.

Vaig entendre a l’instant allò que predicava ma iaia Ulín –de Consuelín, passa que es va morir tan aviat que no vaig tenir temps d’aprendre mai a pronunciar bé el seu nom– i tantes altres dones i que encara es predica ara de “per presumir s’ha de patir”.

I allà estàvem jo i els meus dotze anys amb mitja cama depilada i l’altra cama i mitja peluda i la resta de la meua vida per davant per anar patint-per-presumir. I el cap a mil revolucions: per-pre-su-mir. No patir per salvar la humanitat d’una extinció més que probable, o patir per trobar la cura a una malaltia que mata nens petits. Ni tan sols patir perquè si pateixes et regalaran, no sé, un cadellet. No: per presumir.

“Ai, em posaria tirants amb esta calor que fa, que no s’hi pot estar, però com tinc estos braços tan gords, com m’he de posar una samarreta de tirants?”, vaig escoltar que deia una dona a la seva amiga mentre prenien un cafè a la plaça del mercat. “No porto pantalons curts perquè no em sento còmoda amb les meves cames”, afirma una altra dona que ha estat els últims quatre mesos fent règim per casar-se ara a l’estiu. La llista dels complexos absurds que tenim pot ser ben bé infinita. Em surten pèls negres a la barba. Tinc el cabell astorat. Tinc un mugró enfonsat. Tinc estries als pits, a les cuixes, als braços. Tinc papada. Tinc les orelles de Dumbo. Tu has vist el meu nas? Sembla una patata. No tinc prou pit. Soc massa alta. (Atenció: prou i massa). Podria continuar.

Jo mateixa n’he pronunciat i en pronuncio algunes tot sovint gairebé sense adonar-me’n i m’he d’esforçar, llavors, a recordar que si em vingués algú i em digués, posem per cas, quina merda de pèl que portes avui, li penjaria l’etiqueta d’imbècil-mal educat la resta de la seva vida.

M’ha calgut, ho dic de veritat, deixar-me el cos marcat a còpia d’injeccions obligades per començar a estimar-me’l. Per començar a lluir-lo sense manies a les platges i piscines als estius. Trec confiada a passejar el meu ventre morat i la part baixa de l’esquena, just damunt d’allà on són les estries, inflamada, vermella, dura, enquistada i les cuixes, amb un tram enfonsat, sense múscul ni greix. Són les meves ferides de guerra i les llueixo orgullosa perquè el meu patiment m’han costat. No anava d’això, el joc?

En el meu cas, aquest patiment (n’hi ha d’altres) és visible. Però quan veig noies de dotze, quinze, divuit anys, ja siguin primes o grasses, boniques totes, caminant acomplexades ràpidament des de la tovallola fins a l’aigua, o fins i tot, dones de trenta, quaranta, cinquanta anys que no volen portar pantaló curt a quaranta graus, o que es tapen el coll amb mocadors perquè comença a estar arrugat, em sap com greu. Perquè hi ha ferides de guerra que no es veuen però no entenc per què no s’han de lluir també amb orgull.

Penso en ma iaia, pobreta, que presumir, no ho sé si va presumir gaire, però patir sí que va patir. I tot el que havia patit abans per presumir, tampoc li va servir de res, al final.

Que quan ens estimem una persona la veiem bonica ja ho sabem tots. (Si no, fixeu-vos en els nens petits enamorats de les seves mares.) I si hi ha mirades que no ens veuen boniques totes, potser és que tenen els ulls tacats de por.

Comentaris

  1. Icona del comentari de: Paquita a agost 20, 2019 | 13:24
    Paquita agost 20, 2019 | 13:24
    No sé porque hay que Acer lo que hacen los demás hay que tener personalidad y nunca decir a nadie que es gorda o flaca o si es peluda y tiene bigote todos somos diferentes y hay que quererlos como son
  2. Icona del comentari de: Empar Delgado a agost 20, 2019 | 21:07
    Empar Delgado agost 20, 2019 | 21:07
    Sóc grassa i baixeta i pase totalment dels cosmètics. N'estic orgullosa, així em paríren i així continuaré
  3. Icona del comentari de: Tresina a agost 21, 2019 | 17:06
    Tresina agost 21, 2019 | 17:06
    Maria, totes les paraules que has abocat damunt del paper...dir que m'agraden..llegint m'he emocionat. gràcies. bonica, boniques totes!!
  4. Icona del comentari de: Pilar Foix a setembre 03, 2019 | 12:20
    Pilar Foix setembre 03, 2019 | 12:20
    Jo aquest estiu m'he passejat entrant i sortint del mar al Port de la Selva, en top less, com si fós una sirena. Em deu haver afectat el sol, però he estat molt i molt a gust!!!
  5. Icona del comentari de: Anònim a agost 05, 2020 | 22:39
    Anònim agost 05, 2020 | 22:39
    Les meves arrugues de 77 anys les trobo boniques perque s’han anat fent amb mi i sense elles no seria jo❤️

Nou comentari

El piano

Comparteix

De mi

Som de carn i os i som esquerda
Comparteix

Paranoid Android

When I am king / You will be first against the wall
Comparteix

No ho puc fer per tu

Si ets bo per començar, també vull veure si ho acabes
Comparteix

Something

I don't want to leave her now/ You know I believe and how

Passadís

Equipo Crónica. Sense títol, 1972. Aquarel·la i guaix sobre teixit, 54 x 39 cm.
Comparteix

Tots van ser Picasso

Els Espais Volart exposen la col·lecció de 400 tapets decorats per artistes i escriptors en solidaritat amb el pintor
Comparteix

La Venus de Botticelli

14 obres d'un dels artistes més reconeguts del primer Renaixement
Comparteix

La soledat segons Hopper

14 obres de l'artista més representatiu de la pintura estatudinenca del segle XX
Comparteix

Soc infermer i només tinc dues mans

14 il·lustracions sobre la rutina del personal sanitari

Comparteix