El bosc ple de boixacs

I m’explicava la història del trobador que t’estima de debò i se’m posava a la falda i cantava

Arxivat a: Cambres pròpies

Foto: David Junyent


La baba i la tia Tere eren germanes i de tot de coses que es donen a les persones en néixer a la gran li va tocar la contundència i a la petita, abaixar el cap. Si l’apujava quan no la vèiem, ningú ho sap i jo ho desitjo tant, perquè potser un dia la tia Tere va acabar de sargir una mitja i de bé que li va quedar va sentir la coïssor dolça al pit de quan una persona és molt millor que la resta.
 
La tia Tere feia una nineta amb un retall de roba mentre la baba feia fricandó per a vint persones i el fricandó que bo que el fas, Lluïsa, i la nineta era sempre per a mi en un racó, que deia vine, Paperineta, posa-te-la sota el coixí aquesta nit. L’omplia d’espígol per perfumar sota el coixí i que dormís, que la mamà sempre deia que jo no dormia, que ni una nit de pau havia tingut des que havia nascut. Si no, potser m’hi hauria posat romaní o farigola, que l’un és estimulant i l’altra, antisèptica.
 
Molts diumenges d’estiu pujaven a Matadepera. El tio Pepe la deixava a casa i ell baixava altre cop a fer la crònica de l’hoquei per al Diario de Terrassa i arribava quan l’arròs ja escassejava, tot i que sempre n’hi havíem guardat un plat curull i ara fred que podia acabar-se a les cinc o a les sis o a les set de la tarda per tard que arribava i per a poc a poc que menjava de tant parlar i badar i de tantes vegades de no posar-se l’enforquillada a la boca quan ja estava a punt de fer-ho perquè s’hi repensava i llavors agafava un tros de pa i el sucava a l’oli d’on hi havia hagut l’amanida de tomàquet.
 
Però el tio Pepe era a l’hoquei i el jardí, que mai hem tingut jardí, sinó bosc, el bosc era ple de boixacs. Anem a collir floretes, em deia la tia Tere, i sempre em feia cas de la manera més tranquil·la, perquè anar a collir floretes solia voler dir només mirar-nos els boixacs assegudes en una pedra i que no em demanés res, i m’explicava la història del trobador que t’estima de debò i se’m posava a la falda i cantava jo et daria llet d’ovella i formatge del més fi, i la mel de les abelles si et volguessis casar amb mi; et faria un llit de roses i tindries un coixí de poncelles oloroses si et volguessis casar amb mi. I em deia poemes antics en el català d’abans de la guerra i una cançó en francès. J’attendrai le jour et la nuit, j’attendrai toujours ton retour.
 
En sabia tant de la vida, la tia Tere, que quan qui fos ens cridava per anar a dinar res no es trencava, seguia cantant o explicant-me coses sempre molt antigues, encara que se les inventés sempre eren antigues, i em deia dóna’m la maneta, Paperineta, i pujàvem a casa i de sobte ja érem a taula i jo havia de decidir si volia o no volia llimona a l’arròs. De tant que en sabia de la vida.
 
Jo em vaig fer gran i en boixacs ja no hi pensava, i la tia Tere, que entenia el temps, ara em regalava cada aniversari novel·les que em dedicava amb gairebé cartes.
 
Estimada Pe,
 
En una data tan assenyalada la tia Tere no podia fallar a través d’aquestes lletres a donar-te una forta abraçada amb tot l’amor que tinc vers tu. Encara que petita i arrugada, la tia té al cor un raconet molt bonic només per a tu.
 
Bonica Pe, et desitjo molta sort i sigues bona com sempre.
 
Un petó.
 
Tia Tere.
 
Va ser l’última portadella escrita. Després, el tio Pepe es va morir i la tia Tere ja no em va regalar més llibres. No havien tingut un matrimoni fàcil ni feliç ni devia trobar-lo gens a faltar, però a partir de llavors ella va deixar de pensar endavant i es va quedar assegudeta esperant que Déu Nostre Senyor la vingués a buscar. Això sí, amb una safata de trufes gelades de La Lyonesa al davant per fer el tràmit més passador.
 

@esierraserra

Comentaris

    Juak Agost 9, 2015 11:55 pm
    La increíble i tendrá tía Tere.

Nou comentari