Breu recordatori de què no és amor

Si un dia t'insulta i al següent et diu que t'estima, és que no t'estima

Foto: Callie Gibson


Avui volia escriure sobre l’amor, sobre què és, perquè, com deien els bons de Roxy Music, More than this you know there is nothing. Però he decidit escriure sobre el que no és, perquè a banda que és molt més fàcil de definir, potser és més útil de saber, també. L’amor, si ve, és un regal, però el no-amor et pot destruir la vida. I no parlo del desamor, no, sinó de l’amor romàntic quan és tòxic o malvat. Per no perdre de vista allò que la vida passa i com la passem i amb qui:

 
Si no li agrada que quedis amb els teus amics i te n’intenta distanciar, no és amor.

De fet, si cada cop quedes amb menys gent (deixant de banda el factor pandèmia) per evitar disputes, no és amor.

Si malparla de la teva família i te n’intenta distanciar, no és amor.

Si et fa por, ni que sigui remotament, ni que sigui molt de tant en tant, ni que sigui una vegada, que et fes por, no és amor.

Si aprofites per parlar per telèfon quan no hi és segurament és per alguna cosa relacionada amb el fet que no és amor. Si estàs parlant per telèfon i parles fluixet per si arriba i et sent, sàpigues que això és por i per tant, no és amor.

Si et retreu que expliquis a) “tot a les amigues”, b) “el que passa a casa”, c) “ja tornes a estar parlant per telèfon amb XXX”, no és amor. (De fet, és possible que cada dia parlis menys i no te n’hagis adonat.)

Si et diu que tu ets d’aquesta manera i que hauries de ser d’una altra manera. Si et diu que “tu fas això”, i “tu fas allò” i “adona’t de com ets”, i aquests atributs que et penja i et fa pensar que els penses tu sempre són dolents, t’està fent llum de gas i no, no és amor.

Si et parla alliçonant-te, com si fossis menor d’edat, no és amor.

Si un dia t’insulta i al següent et diu que t’estima, és que no t’estima.

Si et castiga amb actituds com ara ignorar-te, intentar posar-te gelosa, donar la volta a situacions de manera que et sentis malament per una cosa que has fet de bona voluntat, no és amor.

Si quan plores et renya, no és amor.

Si creu que ho fa tot bé, no és amor.

Si no pots adormir-te al costat seu és perquè et fa por i, per tant, no és amor.

Si et sents culpable sovint i no saps ben bé per què, si sempre hi ha confusió, si t’estàs convertint en algú que no ets (i en el fons ho saps), no és amor.

Si sospites que no és amor, és que no és amor.

 

Comentaris

    Anònim Novembre 3, 2020 11:26 pm
    Si sabem què no és amor i sabem quant de mal fa a moltes persones el no amor, jo em pregunto per quin motiu advocats, policies i jutges posen en qüestió i/o minimitzen la importància del que els estàs explicant quan vas a denunciar-ho? Quanta impotència he sentit en comprobar de primera ma com estan al servei del patriarcat!!
    Anònim Novembre 4, 2020 12:37 am
    He llegit el meu retrat de vida durant 20 anys. M’ha impressionat. És exactament així. Tots els detalls, eren així. Me’n vaig sortir. I torno a ser jo.
    Anònim Novembre 4, 2020 2:53 pm
    Molt bona descripció d'aquesta situació que es repeteix tant sovint. Abusar o maltractar algú és la màxima expressió del fracàs d'una persona. Com diu una canço de Txarango ... "Tant de bo quedi pres qui empresona". S'ha de vigiliar molt...
    Anònim Novembre 5, 2020 11:57 am
    Jo també m'hi sento identificat. Soc home, heterosexual , casat amb una dona. Aquestes actituds descrites a l'article són d'anada i tornada. No és un comportament només masculí —com sembla traspuar el text—, sinó estrictament humà, que es pot donar en qualsevol tipus de parella, de qualsevol gènere, de qualsevol membre de la parella envers l'altre.
    Anònim Novembre 5, 2020 2:12 pm
    M'he sentit identificada en algun dels punts, suficients com perque se'm faci un nus a la gola... però deixar-ho tot i tornar a començar se'm fa muntanya amunt. Però que dur ha estat llegir-ho i veure'm retratada... I es que es ben cert: no es amor.
    Anònim22 Novembre 6, 2020 12:05 am
    Llegir m'ha fet també, com ha dit algú, un nus, a mi a l'estómac. Tantes coses estranyes que fem, seguim fent, i pensem si, és amor, sacrificat o no sé.. Perquè és tan difícil a cops sortir i canviar? Ara estic bé, diferent i bé, experimentant formes d'amor de llibertat i absoluta deixadesa de pell, i són.
    Anònim Novembre 7, 2020 7:42 pm
    Jo també sóc home heterosexual amb una dona de parella, i comparteixo el que ha dit el company prèviament, que com sembla reflectir el text, és només cosa d'homes això. I per desgràcia no és així. La meva parella sovint ha fet comentaris despectius dels meus amics, de per què m'he canviat la foto a WhatsApp, per què estic connectat a WhatsApp en hores que no hi hauria de ser, etc. Sempre alliçonant-me, i si, he de fer el pas i deixar-la, perquè com bé s'ha dit al text: això no és amor. Gràcies per fer-nos reflexionar.
    Anònim Novembre 11, 2020 4:06 pm
    Molt cert. Molts ens sentim reconfortats quan veiem q a allò on hem arribat després de patir, algú ho escriu. I tan debò algú ens ho hagués fet veure abans
    Anònim Novembre 13, 2020 12:55 am
    Per fugir de tot això només hi ha una fórmula...sortir de la zona de confort. Vinga!

Nou comentari

Un ramito de violetas
A veces sueña y se imagina/ cómo será aquél que tanto la estima
Més entrades...
I el plaer de les dones?
14 dibuixos de Lyona sobre els tabús, la ignorància i la pressió masclista que reben les dones
Més entrades...